Els treballadors precaris de veritat: els autònoms

EMPRESA – Article publicat a 13 de Desembre de 2017.

En aquest article es parla de la precarietat dels treballadors autònoms. Moltes vegades es focalitza en la precarietat dels treballadors amb contracte laboral. Però hem pensat alguna vegada en quines condicions treballen els que tenen un règim d’autònoms?

Aquí algunes reflexions de la professora Natàlia Cugueró.

Sempre es parla dels drets laborals i és veritat que hi ha molts treballadors explotats per les empreses que es troben mal pagats i fan hores extres no remunerades, treballen en condicions d’estrès innecessari i sota una empresa que no necessàriament és petita (en molts casos això passa a les empreses grans) ni tampoc li van malament les coses (moltes empreses han aprofitat la crisi econòmica per retallar drets sense cap mena de motiu real).

Els drets d’un treballador contractat en una empresa que no el tracta bé existeixen. Clar que s’ha de denunciar, clar que s’han de reclamar drets quan aquests no hi són. Però quan un treballador és acomiadat, moltes vegades té uns drets, una indemnització subjecte a si ha estat acomiadat perquè l’empresa no el volia o per causes justificades. També pot haver cotitzat per tenir atur, i per tant disposar d’un període remunerat mentre intenta cercar feina. Però ens oblidem en molts casos que encara hi ha condicions de treball molt més precàries. I aquests serien els treballadors autònoms. En una empresa, el contracte laboral protegeix als treballadors, els atorga un horari, unes responsabilitats, en definitiva uns límits de cara a què se’ls pot demanar i què no. En general un mateix treballador, per molt que se li demani polivalència, no farà totes les funcions dins l’empresa: comercial, administratiu, màrqueting, gerència, comptabilitat, entre altres. Ningú s’imagina un treballador en una empresa assumint totes aquestes responsabilitats. De fet, n’assumirà algunes. Però anem a veure un treballador en règim d’autònoms. D’entrada per molts menys drets a canvi s’ha de pagar la seva quota de cotització. Despesa que implica que facturi o no facturi l’haurà d’assumir. Després haurà de pagar totes les despeses derivades de la seva activitat: l’ordinador, el cotxe, el telèfon, és a dir, tot allò que necessiti per a realitzar la seva activitat. Però el més important, haurà de vendre (facturar), i realitzar totes les tasques administratives relacionades amb la gestió d’aquesta venda i el seu cobrament (ho podrà subcontractar, sí, però pagant). Això implica, fer i enviar les factures, seguir els pagaments i, molt important, els impagats. Però després també haurà de ser bo en allò que fa, els clients són els seus caps, per cert molt més exigents que els caps dels treballadors. Encara no he vist cap empresari que amenaci a un treballador de no pagar-li la seva nòmina, en canvi sé de molts autònoms a qui els clients amenacen  de no pagar-los les factures per les més diverses raons.

I aleshores algú em pot dir. Com és que algú encara tria posar-se pel seu compte? Doncs per diverses raons. En molts casos també per necessitat. Perquè de l’activitat que un fa no en pot viure dins d’una única empresa, i per tant l’ha de realitzar per varis clients i està una mica empès a posar-se pel seu compte. La crisi també hi ha ajudat, el fet que la feina escassegi, i un hagi de guanyar-se la vida com pugui. La realitat és que un autònom ha de ser polivalent, tenir molta empatia, molta creativitat, treballar bé i moltes hores, assumir uns riscos elevats per allò que fa, sobre tot quan és petit i té pocs recursos per pagar a externs que puguin suplir allò que no sap fer. Ha de ser bon tècnic en allò que fa, però mitjanament bo en moltes altres qüestions. No pot ser llunàtic, ni arruixat, ni dir: “això no em toca fer-ho, perquè el meu contracte no ho posa”. Un autònom ha de facturar uns 2.000 euros al més, amb tot el risc que això comporta, per tenir una nòmina d’uns 1.000 euros néts, és a dir, ser un mileurista. I resar un parenostre perquè tot vagi bé i amb les deu horetes que treballa tothom pagui i el més vinent sigui igual de reeixit. Us sona? És el sou d’un treballador mileurista que ens sembla tan injust. Actualment els treballadors més precaris són els autònoms i no sembla que millori.