Per què el preu de la benzina puja com un coet i baixa com una ploma?
7 desembre, 2017
ECONOMIA – Article publicat a 7 de Desembre de 2017.
L’expressió anterior va ser usada per la mateixa “Comissió Nacional de la Competència” a un darrer informe sobre el preu de la benzina. No obstant, anem a oblidar-nos de la complexitat d’un mercat nacional i a imaginar un situació “fictícia”.
Imaginem un poble amb tres estacions de servei (i on es difícil accedir a una quarta). Les tres gasolineres conformen un mercat oligopolístic, ja que totes tres acaparen el total de l’oferta. És important ressenyar que en aquest oligopoli el producte ofert és homogeni, ja que a la gent, en general, li és indiferent posar benzina d’una marca que d’altra. Això suposa que si les gasolineres competeixen pels clients, només podran fer-ho via preus. És a dir, per a vendre més, l’única estratègia possible és baixar els preus i treure-li clientela a la competència.
Partint d’aquesta situació, no és difícil imaginar que Josep Martínez (propietari de la gasolinera Martínez) vaja un matí a esmorzar al bar del poble i es trobe amb Joan Pérez (propietari de la gasolinera Pérez).
-Com va el negoci? –pregunta Josep per educació.
-A tu que t’he de contar! Cada dia tinc menys marge. El preu del petroli cada vegada és més car, però com tu i Rodríguez no pugeu els preus, jo tampoc puc fer-ho.
-Home, ningú t’ho impedeix!
-Sí, clar. Si jo puge els preus i vosaltres no ho feu, els meus clients se n’aniran a posar gasolina a les vostres gasolineres.
-En aquest poble més o menys tots tenim una clientela fixa.
-Si però que siga fixa no vol dir que siga ximple. Si tu baixes els preus i jo els puge, se’n van en tu.
-I al final tu també baixes els preus, recuperes els clients i tots tres operem amb menys marge de beneficis.
-I podem seguir així, fins que cap dels dos guanye un euro i tingam que tancar.
-Clar que això té una solució fàcil.
-I tant que és fàcil. Si pactem els preus entre nosaltres podem operar amb marges majors i evitar estúpides guerres de preus que només afavoreixen als clients i ens perjudiquen a nosaltres.
-Podríem estudiar-ho, però tu creus que Gasolineres Rodríguez estarà d’acord?
-Per què no havia d’estar-ho!. Té els mateixos interessos que nosaltres.
-Podem aprofitar la pujada del petroli per pujar tots alhora els preus, potser siga una ocasió immillorable de recuperar els marges perduts.
-I de guanyar molts més diners tots. Però, què farem quan baixe el petroli?
-Llavors serà millor encara perquè podrem incrementar els marges sense que la clientela es queixe. Però això ja arribarà, ara, de moment, toca pujar-los.
Sembla ser que una història similar, tot i que potser una mica més complexa, podria estar passant a nivell estatal amb les gasolineres. En comptes d’un petit poble es tractaria de l’estat espanyol, en comptes de Gasolineres Pérez, Rodríguez i Martínez es tractaria de Repsol, Cepsa i BP (que aglutinen el 60% de les vendes totals) i potser en comptes d’un esmorzar de bar es tractaria d’un dinar a un restaurant de luxe. Però segons la Comissió Nacional de la Competència, el Banc d’Espanya i algunes sentències judicials una cosa similar podria explicar que a Espanya la gasolina siga la tercera més cara (abans d’aplicar els impostos) de tota Europa.
Aquestes estratègies de cooperació (i els incentius existents per mantenir-les o trencar-les) han estat objecte d’interessants estudis econòmics que han utilitzat la denominada Teoria de Jocs. Aquesta branca de la matemàtica aplicada estudia els incentius per a prendre una decisió i per adoptar estratègies òptimes. El matemàtic John Forbes Nash va guanyar el premi Nobel d’economia pels seus estudis sobre la matèria i potser hages vist una peli sobre la seua vida titulada “Una Ment Meravellosa” (2001).
Per cert la relació entre el preu de la benzina i les estructures oligopolístiques no acaben ací. El preu de la matèria primera, és a dir el petroli, ve molt condicionat per les decisions que pren un altre càrtel, potser el més popular de tots, l’OPEP. L’Organització de Països Exportadors de Petroli està formada per dotze països que controlen el 75% de les reserves mundials i que pacten els nivells de producció i, per tant, el preu final del barril de petroli.
