Lectures d’estiu, política econòmica i COVID-19

29 setembre, 2020 valor, política económica, covid19

He aprofitat aquest mes d’agost per llegir l’últim llibre de Mariana Mazzucato, El valor de las cosas; quién produce y quién gana en la economía global, publicat per Taurus en 2019. L’autora, catedràtica en Economia de la Innovació i Valor Públic en la University College de Londres (UCL), on va fundar i dirigeix l’Institute for Innovation and Public Purpose, va escriure el llibre abans de la pandèmia de la COVID-19 i, per tant, no fa referència a la mateixa però de la seva lectura es poden extreure algunes consideracions estretament relacionables.

El llibre planteja dues qüestions claus per entendre el nostre temps i afrontar els reptes de futur, alguns dels quals són d’indubtable transcendència:

En primer lloc, la necessitat de reconsiderar la concepció del “valor” dels béns i serveis que ha estat hegemònica en els últims 150 anys. El model neoclàssic identifica el valor pel preu i no a l’inrevés, com tradicionalment ho havien entès els autors clàssics. És a dir, es va passar d’una teoria per la qual el valor fixa el preu dels productes a una teoria en la qual els preus justifiquen el valor dels productes. Això va suposar assumir tant que els qui obtenen grans guanys ha de ser per què creen una gran quantitat de valor, la qual cosa normalitza les desigualtats, com que aquells béns i serveis produïts però que no estan valorats a través d’un preu, no tenen valor. Així, la producció d’una factoria que emet carboni a l’atmosfera forma part del valor produït (i la contaminació que causa no es té en compte), mentre que les cures als fills per part dels seus pares, com que no tenen preu, no es valoren.

I, en segon lloc, Mazzucato planteja la necessitat de recuperar una visió positiva de l’Estat com a generador de valor. Defensa la necessitat de desactivar la visió de l’escola neoclàssica que considera a l’Estat extractor de riquesa (via imposats) així com que només interfereix en l’activitat del sector privat. L’autora ens recorda que moltes de les activitats realitzades pel sector públic són fonamentals per al desenvolupament del sector privat i que les grans revolucions tecnològiques –en la medicina, els ordinadors o l’energia– han estat possibles gràcies al fet que l’Estat actuo com a inversor de primera instància.

La importància de l’aliança publicoprivada

Aquestes dues qüestions estan plenament presents als debats sobre les crisis que ha provocat la pandèmia de la COVID-19: la crisi sanitària i la crisi econòmica, la segona derivada de les mesures preses per controlar l’expansió del virus. Crisi que s’afegeixen als efectes provocats per la gran recessió iniciada en 2008 i per les polítiques d’austeritat aplicades durant l’última dècada, consistents a retallar en l’essencial (sanitat, educació, recerca,…) i el resultat de la qual ha estat, precisament, un debilitament dels mecanismes necessaris per fer front amb major eficàcia tant a la crisi sanitària com a l’econòmica. I tot això, en el context d’una crisi climàtica que posa en perill la mateixa supervivència de l’espècie humana.

La necessitat d’afrontar aquesta triple crisi, i de fer-ho simultàniament, exigeix pensar tant en solucions immediates com en accions orientades al llarg termini. D’entre les primeres destaca, sense lloc a dubte, la cerca d’una vacuna per al virus SARS-CoV-2. Desenvolupant l’argumentació que Mazzucato fa en el seu llibre, igual que el finançament públic de la recerca i el desenvolupament ha portat innovacions com a internet o la tecnologia GPS, molts medicaments de gran èxit han rebut fons públics per finançar els primers i més arriscats baules de la cadena de recerca. Però el sistema de patents aplicat al sector farmacèutic ha comportat que nombroses innovacions desenvolupades des del sector públic hagin estat finalment utilitzades per part del sector privat per produir uns medicaments comercialitzats a elevats preus i, amb això, obtenir importants beneficis. La indústria farmacèutica argumenta per justificar els elevats preus dels medicaments –alguns astronòmics- el valor creat. És a dir, l’argument es basa en la concepció del valor segons la qual el preu expressa el valor.

Depenent de quin sigui l’organització del sistema sanitari de cada país, l’escenari anterior pot comportar o bé l’exclusió d’una part significativa de la població de determinats tractaments o bé una elevada despesa pública per sufragar els tractaments mèdics, quan aquests ja han estat possibles gràcies al finançament de la ciència bàsica per part del mateix Estat.

La carrera per una vacuna contra el coronavirus exigeix una reformulació del model d’aliança publicoprivada atès que, molt sovint, els esquemes utilitzats de relació entre els dos sectors han estat més parasitaris que simbiòtics per al sector públic. S’ha d’evitar que la recerca de la vacuna derivi novament en la possibilitat, per part de les corporacions, d’obtenir grans guanys a través de la venda d’un producte, resultat de recerques finançades pels contribuents, a un preu que no estigui a l’abast de tots. Cal garantir que la vacuna, quan arribi, estigui disponible universalment i sigui gratuïta.

L’Estat com a generador de valor

Per la seva banda, per al llarg termini, és essencial superar la visió que l’actuació dels governs hagi de limitar-se a facilitar la creació de riquesa, redistribuir la que es crea i arreglar “fallades del mercat”. La crisi sanitària i econòmica derivada del coronavirus és un toc d’atenció a la humanitat sobre el que pot resultar de la crisi climàtica. De com afrontem les dues primeres pot dependre en gran manera el com ho fem amb la tercera.

Els governs, fins i tot sota el paradigma neoliberal, han estat creant al llarg dels anys, estructures “bàsiques” com a infraestructures de transport, serveis sanitaris, educació, etc. i dels quals es beneficien els ciutadans i les empreses. Cal potenciar aquest rol per anar desmentint els relats sobre com i els qui creen valor i riquesa.

Els governs han de potenciar el seu rol d’inversor estratègic a través del finançament públic de projectes per a la transició energètica que potenciïn les energies renovables, com la solar i l’eòlica, la qual cosa a més de reanimar les nostres economies, les guiaria cap a sengles de creixement que compleixin amb els objectius de sostenibilitat mediambiental i inclusió social.

És fonamental canviar el paradigma segons el qual només les empreses creen valor. Reconèixer que també ho fan els treballadors, les institucions públiques i altres organismes de la societat civil contribuiria al fet que els esforços de tot el món anessin remunerats adequadament i que els beneficis del creixement econòmic es distribuïssin més equitativament, no repetint la història de tantes altres crisis, com la financera de 2008, de socialització de riscos i privatització de beneficis.

Autor / Autora

Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya UOC i director del Màster Universitari en Anàlisi Econòmica.

Comentaris

Deixa un comentari