La política econòmica a la recerca d’un “centro di gravità permanente”

31 maig, 2021
politica-economica

Serveixi el títol com a petit homenatge a Franco Battiato, un músic únic, diferent i innovador, ben conegut pels boomers que ara frisem per rebre un parell de punxades de l’anhelada vacuna. Amb indicis primerencs i solvents de reactivació econòmica, comencem a ser conscients que la poció màgica de la vacunació ens permetrà recobrar forces i albirar senderes i camins força més favorables, que es faran molt més evidents a mesura que remetin les mesures restrictives de la mobilitat.

Ens podem sentir cofois per l’eficàcia dels impulsos fiscals adoptats a tort i a dret, pels uns i pels altres, a l’hora de mitigar les conseqüències de la pandèmia en el sistema productiu i el mercat laboral. Ben lluny semblen les agres disputes entre economistes vers la resposta més adient a la crisi hipotecària i financera. Però de la necessitat se’n fa virtut  i els consensos sempre semblen més factibles quan l’aigua arriba fins i tot als colls més turgents i estirats.

Però l’actitud satisfeta envers la feina ben feta, que aviat emergirà en els nostres responsables polítics i econòmics, no hauria de conduir a disposicions conformistes i envanides, perquè la recuperació econòmica ja es farà notar des d’aquest mateix trimestre de primavera i probablement serà més impetuosa del que hom espera, però poc tardarà a evidenciar-se el seu caràcter asimètric. 

Cal recordar que, a diferència del que sovint es pensa, el centre de gravetat no és intrínsec als cossos sinó que depèn del camp gravitatori on aquests es troben. I l’economia global se situa en una òrbita altament inestable. Farien bé els responsables de les estratègies i accions de la política econòmica de tenir present la dita que el sastre que no sap fer un nus dues o més vegades cus. I hi ha encara molta roba que sargir.

 Diferents elements poden pertorbar i posar en risc el moviment orbital propulsat pel trident distància social, mascareta i vacuna. Esmentem-ne uns quants.

En risc la incipient estabilitat financera

Les principals economies del planeta han perdut sincronia, resultat de la distinta resposta a les crisis financera i sanitària. Els Estats Units i l’Eurozona reberen herències semblants, però les gestionaren de forma molt diferent. L’economia nord-americana camina molt a l’avançada, empesa per una llarga temporada de polítiques econòmiques expansives i una vacunació sense vacil·lacions. Quan Europa finalment abandona el rigor mortis i fa un pas cautelós cap al carpe diem, bufen vents atlàntics que porten remor d’inflació i amenacen repunts als tipus d’interès. Impulsos fiscals i monetaris continuats milloren activitat, rendes i ocupació fins al límit en què topen amb l’escassetat i encariment dels recursos. I la flama encesa pel recent Pla Biden no és poca cosa. S’acabarà aviat la laxitud monetària de la Reserva Federal?

Molts ho temen. Així, mentre els mercats de renda variable continuen l’escalada, impulsats per la millora dels resultats empresarials, els mercats de deute públic reculen. És conseqüència d’optar preferentment per actius molt a curt termini en espera d’invertir més endavant en actius amb rendiment més elevat.

Aquesta divergència de mercats necessàriament serà temporal i l’ajust vindrà finalment per la correcció de la borsa nord-americana o bé per la recuperació del mercat de bons si les expectatives d’inflació no es confirmen. Europa no hauria de patir un risc similar perquè estem encara molt lluny d’una situació de sobreescalfament. Però la globalització financera indueix efectes de contagi entre mercats financers i quan Wall Street toqui retirada en notarem els efectes.

Tot plegat no seria massa preocupant si no fos perquè hi ha alguns indicis que posen en risc l’estabilitat financera. A mesura que els efectes de la pandèmia es contenien i la percepció dels mercats era més favorable, s’ha detectat un creixent canvi de comportament en les decisions d’inversió dels estalvis generats. No pas per part d’unes economies familiars castigades per la vulnerabilitat laboral que opten per comportament més cauts, augmentant dipòsits més que ampliant posicions en fons d’inversió. En canvi, es detecta una creixent inversió en actius de major risc i pitjor rating per part de companyies d’assegurances, algunes entitats bancàries i societats gestores de fons de cobertura, pensions i inversió col·lectiva. Avís a navegants, perquè augments continuats del mercat de valors generen efectes riquesa que un cop es reverteixen deixen un reguitzell de damnificats pel camí.

Cal transformar el sistema productiu, fent-lo més digital, més immaterial, més generador de valor i més eficient mentre alhora es fa una transició energètica i ecològica definitiva que faci en el futur el progrés social menys depenent del dinamisme econòmic.

Impuls d’un creixement econòmic sostingut

Aquesta major vulnerabilitat es manifesta també dins el sistema productiu. Durant la pandèmia, el nivell de palanquejament financer (comparació entre deutes i recursos propis) s’ha mantingut estable en les grans empreses dominants als mercats, però ha augmentat sensiblement en el cas de la major part del teixit empresarial. És molt significatiu que, a mesura que es va recuperant activitat econòmica, es posi de manifest una creixent concentració de mercat. Les empreses líders guanyen quota i poder, amb capacitat d’influir sobre preus i decisions de producció i inversió. Aquesta regressió en el nivell de competència es veu agreujada per alguns processos de fusions i absorcions empresarials recents. La persistència de la crisi sanitària i de les mesures restrictives a l’activitat fa que un grup apreciable d’empreses subsisteixin per la via de les suspensions d’ocupació i uns ajuts directes que, malgrat ser limitats, són suficients per atendre la càrrega financera dels crèdits. Es calcula que aquest col·lectiu d’empreses zombies podria arribar a ser entre el 8 i el 12% del teixit empresarial i que passarà a millor vida quan els ajuts públics es retirin i les insolvències emergeixen. El paisatge de negocis, marques i colors serà diferent quan la immunitat al virus es corrobori i retrobem la quotidianitat.

Moltes veus alerten dels nivells històrics assolits per l’endeutament públic. Però la sostenibilitat no depèn pas de la quantitat de deute sinó del seu cost. I, en les circumstàncies actuals, males noves cal donar als adoradors del decreixement. Sense perspectives d’una quitança generosa i massiva, si es vol fer sostenible el deute, cal impulsar un creixement econòmic sostingut aprofitant el marge disponible que temporalment ens ofereixen les polítiques monetàries laxes impulsades pels principals bancs centrals. Per això és indispensable utilitzar sàviament, basant-se en la recerca del millor rendiment econòmic i social, les inversions que han de venir finançades amb els fons procedents del programa Next Generation. Cal transformar el sistema productiu, fent-lo més digital, més immaterial, més generador de valor i més eficient mentre alhora es fa una transició energètica i ecològica definitiva que faci en el futur el progrés social menys depenent del dinamisme econòmic. No és en la cerca de projectes emblemàtics on cal posar la mirada i els doblers sinó en garantir que tot el sistema productiu sap fer molt millor allò que ara ja fa bé. La difusió tecnològica és essencial per al canvi de model productiu.

Reactivació econòmica i noves oportunitats laborals

La pandèmia reforça tendències existents. I el mercat laboral fa temps que sent els efectes de la nova onada de revolució tecnològica digital que polaritza les oportunitats de feina i agreuja la desigualtat salarial. Mentre una part encara apreciable de l’ocupació es troba en situació de suspensió temporal de feina, més de la meitat dels nous treballs creats estan ocupats per titulats universitaris, alhora que es va destruint altra ocupació, un procés intens de reestructuració amanit per la presentació recurrent d’expedients de regulació, que afecta perfils professionals molt diferents. Els canvis en les condicions de mercat, en la regulació o en l’organització de la producció estan determinant unes sortides del mercat laboral que tenen de denominador comú el trajecte inexorable cap a una creixent digitalització.

Ben aviat i apressadament, les dades macroeconòmiques es vestiran de verd i el sentiment general virarà cap a l’optimisme amb la millora de molts indicadors econòmics. Anem bé i anirem millor. La recuperació de l’activitat econòmica i la creixent mobilitat de persones i mercaderies beneficiarà el mercat laboral, però la seva influència es deixarà sentir amb parsimònia i caràcter fragmentari. Les tecnologies emergents creen oportunitats laborals, però requereixen l’aprenentatge de nous coneixements i habilitats per a fer-les complementàries del treball humà i poder donar lloc a noves ocupacions. El creixement econòmic per se no garantirà la recuperació de totes les feines perdudes.

Un bon ús dels fons de reactivació, la defensa de la competència, el foment de la ciència, la innovació, l’educació, la formació al llarg de la vida i al lloc de treball, la lluita contra la segmentació laboral i la pobresa, la transició energètica i la protecció mediambiental i la regulació, supervisió i vigilància dels mercats financers hauran de ser presents a l’agenda dels principals responsables polítics. Un cop encertada la tecla de les polítiques de demanda, més d’hora que tard convé prémer les peces  i mecanismes de les polítiques de regulació i oferta que garanteixin un funcionament més adequat dels mercats i promoguin una distribució més equitativa de la renda.

Bona música i llarga vida doncs al policy-maker en la seva recerca d’un centre gravitatori més estable. Mentrestant, tal com diria el trobador, voglio vederti danzare.

Autor / Autora
Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Expert en economia internacional, política econòmica, economia regional i urbana, sistemes d'innovació, hisendes territorials, models de negoci a internet i geografia econòmica.
Comentaris
Deixa un comentari