L’economia rep un “Nobel” més humà

21 octubre, 2019

El passat 14 d’octubre es va concedir el premi del Banc de Suècia en ciències econòmiques en memòria d’Alfred Nobel – col·loquialment anomenat Premi Nobel d’Economia– a Abhijit Banerjee (1961, Bombai), Esther Duflo (1972, París) i Michael Kremer (1964, EUA) per la seva “visió experimental per alleujar la pobresa global”. L’Acadèmia considera que determinar com reduir la pobresa segueix sent un dels majors reptes per a la societat; i aquests acadèmics han fet contribucions decisives a les polítiques i els incentius que cal aplicar. Duflo assenyalava en roda de premsa que “el nostre objectiu és assegurar que la lluita contra la pobresa es fa basant-se en l’evidència científica”.

Els tres premiats treballen a Boston (EUA). Els dos primers són professors al MIT i Michael Kremer és professor a la Universitat de Harvard. Esther Duflo és la segona dona a rebre el “Nobel d’Economia”, la primera va ser la politòloga Elinor Ostrom, que el va obtenir el 2009 pels seus treballs sobre els recursos comuns i, amb 46 anys, és la persona més jove a ser guardonada. El 2015, Duflo ja va obtenir el Princesa d’Astúries de Ciències Socials.

Banerjee i Duflo van crear el 2003 el J-PAL del MIT (Laboratori d’Acció contra la Pobresa), un centre especialitzat en el desenvolupament d’assaigs per mesurar l’eficiència de polítiques concretes de cooperació, que investiga l’ús dels fons que s’envien com ajuda al desenvolupament.

Banerjee y Duflo son autores, entre otros, del libro  Para ellos, la teoría macroeconómica no se debe quedar en los textos, sino que está pensada para salir a la realidad y confrontarse a los desafíos del mundo que pretende transformar. Por ello, defienden que “la clave está en saber cómo hay que gastar el dinero, no cuánto”.

Banerjee i Duflo van crear el 2003 el J-PAL del MIT (Laboratori d’Acció contra la Pobresa), un centre especialitzat en el desenvolupament d’assaigs per mesurar l’eficiència de polítiques concretes de cooperació, que investiga l’ús dels fons que s’envien com ajuda al desenvolupament.

Banerjee i Duflo són autors, entre d’altres, del llibre Repensar la pobresa.  . Per a ells, la teoria macroeconòmica no s’ha de quedar en els textos, sinó que està pensada per sortir a la realitat i confrontar als desafiaments del món que pretén transformar. Per això, defensen que “la clau està a saber com cal gastar els diners, no quant”.

Mètodes més eficaços per lluitar contra la pobresa

En els seus estudis han demostrat que no n’hi ha prou només amb injectar diners als països més pobres, sinó que cal fer-ho de forma eficient, a partir de comprendre com prenen decisions els col·lectius que reben les aportacions. Així, els premiats identifiquen comportaments que no s’expliquen de manera racional i que fan que una política de desenvolupament fracassi.

Com a exemple, han descobert que els agricultors en països pobres són reticents a modernitzar-se i tendeixen a retardar la inversió en fertilitzants, per aquesta raó, els ajuts que puguin rebre són més eficients quan tenen una data límit. En cas contrari, si són permanents, molts agricultors opten per retardar les millores en els seus terrenys. No obstant això, si aquests ajuts caduquen en un termini, la major part se cenyeix a aquests terminis de manera que s’aconsegueix l’objectiu de fertilitzar els camps.

Una altra de les seves aportacions fa referència a les polítiques òptimes de vacunació, arribant a la conclusió que les unitats mòbils de vacunació, combinades amb el regal de menjar són molt més eficients. Duflo i Banerjee van liderar una investigació en la qual van analitzar els incentius a la vacunació en regions rurals pobres en què la taxa d’aplicació era inferior al 10%. Van descobrir que si s’habilitaven equips mòbils per anar als pobles, la taxa de vacunació es triplicava al 18%, però si a més es regalava un paquet de llenties per cada nen vacunat, llavors la taxa es disparava fins al 39%; i això sense encarir el cost del servei. Ben al contrari, el cost per vacuna es reduïa, ja que s’optimitzava l’ús de la unitat mòbil (més nens vacunats). En conclusió, regalar menjar millorava la penetració de la política i reduïa el seu cost.

Un tercer exemple posa de manifest que, per millorar l’escolarització en els llogarets víctimes de la pobresa és més efectiu destinar diners a medicines contra els paràsits que en material escolar, així els petits, com que no es posen malalts, no perden dies de classe i milloren el seu rendiment.

Un enfoque humanista para el estudio de las desigualdades económicas

En línia amb els estudis premiats, un etern aspirant al “Nobel d’Economia” com és el professor Jeffrey Sachs, ja va publicar el 2013 el llibre “El fin de la pobresa”, en què explicava per què la distància entre els països rics i els països pobres s’havia anat engrandint amb el temps, i per què els països més pobres romanien en uns nivells ínfims de desenvolupament. A partir d’aquestes explicacions, presentava un sistema integrat de solucions econòmiques que combinaven aspectes polítics, mediambientals, socials i ètics amb fórmules realistes que havien de permetre als països més pobres sortir del cicle de la pobresa abans de l’any 2025. El llibre també servia per encunyar el concepte d’“economia clínica”, que utilitzava com a crítica a les actuacions del Banc Mundial i l’FMI que exigeixen mesures “estàndard” als països que sol·liciten ajudes econòmiques, en lloc de proposar mesures ajustades a les característiques concretes de cada país. La seva analogia amb la medicina se centrava a insistir que igual que no hi ha malalties, sinó pacients; no hi ha dos països iguals i cal respectar i atendre les seves particularitats.

Els economistes premiats fan servir els mètodes tradicionals dels assajos clínics, però ho fan analitzant les decisions que prenen les persones en el seu dia a dia. Estudien els incentius, les restriccions i la informació que els va motivar a decidir, construint patrons de comportament que poden generalitzar-se. Part del seu treball es basa en l’economia del comportament, que ja va ser premiada amb un Nobel el 2017, gràcies als treballs del professor Richard Thaler, autor entre d’altres del llibre “Una peetita empenta”. Sens dubte, Thaler estava molt influït pels estudis del professor Daniel Kahneman, autor del llibre “Pensar ràpid, pensar poc a poc” . Thaler ja indicava que detalls petits, en aparença insignificants, poden tenir un important efecte en la conducta de les persones.

Com veiem, sembla que l’Acadèmia ha decidit premiar en els últims anys els estudis econòmics que s’aparten de l’habitual homo economicus dels llibres de text d’economia, aquell individu racional i que pren decisions informades, centrant ara la seva atenció en l’homo sapiens, més humà, que s’equivoca en la seva presa de decisions de forma bastant predictible (de forma esbiaixada) i que atorga un paper important a les emocions.

Potser, com demostren els economistes premiats, apostar per l’economia humana pot ser més eficient, pràctic i necessari.

(Visited 32 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor d'Economia pública i director del Màster en Direcció d'Organitzacions en l'Economia del Coneixement (DOEC) dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya.
Comentaris
Deixa un comentari