Impulsant el finançament d’activitats sostenibles

L’actual crisi pandèmica de la COVID-19 està posant de manifest que els riscos que ja han estat identificats per la ciència, encara assenyalats per algunes veus com exagerats, com per exemple, l’amenaça del canvi climàtic, poden realment arribar a materialitzar-se. Aquesta materialització, de produir-se, pot provocar enormes danys addicionals a les nostres societats i economies i s’imposa cada vegada més la idea que en tant sortim de l’emergència actual, caldrà recuperar les nostres economies mitjançant el finançament de projectes empresarials consistents amb la transició a un món sostenible des del punt de vista mediambiental.

En els últims anys, està creixent l’interès per una transició verda en el món de les finances. L’anàlisi de les mètriques recents de diversos vehicles financers ens mostren que els inversors a tot el món exigeixen alternatives d’inversió que incloguin components d’impacte social i mediambiental.

En el primer trimestre del 2020, en el marc de la pandèmia sense precedents de la COVID-19 i la consegüent caiguda del mercat de valors, els fons classificats com sostenibles van mostrar una rendibilitat superior a les seves alternatives convencionals. Una de les raons principals és la percepció que aquestes inversions són menys arriscades a mig-llarg termini que les alternatives tradicionals.

A escala europea, el gran potencial per a inversions sostenibles es reflecteix en les estimacions de les institucions de la UE. En concret, s’ha estimat que per assolir els objectius energètics i climàtics d’Europa per 2030 i aconseguir la neutralitat climàtica planejada per al 2050, es requeriran 260.000 milions d’euros d’inversió addicional cada any. A més, per assolir els objectius establerts pel Pacte Verd Europeu, la Unió Europea ha anunciat que en els pròxims 10 anys mobilitzarà el menys 1 milió de milions (un “trilió” anglosaxó) d’euros en inversions sostenibles. Com era d’esperar, aquestes ambicioses xifres de futur finançament públic i publicoprivada per impulsar la transició cap a activitats verdes han generat la necessitat d’un marc regulador que estableixi els criteris perquè un vehicle d’inversió es pugui classificar com a sostenible i com a tal pugui presentar-se al mercat amb una etiqueta verda.

El Reglament Europeu sobre la
taxonomia d’activitats ambientalment sostenibles

En aquest context, el passat 18 de juny, curiosament sense retards tot i la crisi de la COVID-19, el Parlament Europeu va aprovar el Reglament de la Comissió Europea sobre la taxonomia de les activitats ambientalment sostenibles.

El terme “taxonomia” es tradueix com un sistema de classificació que estandarditza els criteris necessaris perquè una activitat pugui ser considerada com “sostenible des d’un punt de vista mediambiental”. La taxonomia permetrà classificar quines activitats i projectes poden considerar alineats amb els objectius climàtics del Pacte Verd Europeu.

L’objectiu a llarg termini del Reglament és el gradual desenvolupament d’un sistema evolutiu d’identificació i classificació de diferents activitats econòmiques segons el seu impacte en la sostenibilitat. A la sostenibilitat mediambiental se li sumaran, més endavant, els impactes la sostenibilitat social i de governança. Aquesta classificació s’incorporarà a la futura legislació de la UE, cosa que permetrà la seva aplicació en diferents àrees de regulació futura sobre ajudes públiques, bons verds, requeriments d’informació, etiquetatge, índexs de referència de sostenibilitat, etc.

La fita més immediat d’aquest procés, que té la data límit de 31 de desembre de 2020, serà la publicació dels criteris tècnics que permetran seleccionar quines activitats es consideren alineades amb els primers dos objectius legislats: la mitigació de l’impacte del canvi climàtic i l’adaptació al canvi climàtic. Una segona fita, previst en 2021, serà l’ampliació de la legislació europea sobre taxonomia afegint els objectius d’ús sostenible i protecció dels recursos hídrics i marins, la transició a una economia circular, la prevenció i control de la contaminació i finalment la protecció i restauració de la biodiversitat i els ecosistemes.

Un marc per a facilitar les inversions verdes

És important assenyalar que el Reglament de la taxonomia serà d’ús obligatori tant per a les institucions financeres, com són els fons d’inversió, gestors de carteres o els fons de pensió, a mesura que ofereixin inversions verdes, com per als Estats membres de la UE quan aquests estableixin mesures públiques, estàndards o etiquetes destinats a productes financers verds o bons verds.

L’obligació dels participants del mercat financer es limita a mostrar amb precisió com els productes financers que comercialitzen com sostenibles es relacionen amb la taxonomia, sense que això signifiqui que estan obligats a invertir en activitats elegibles segons la taxonomia. El seu deure, per tant, serà proporcionar una explicació de l’estratègia que seguiran per tal d’assegurar la sostenibilitat ambiental de les seves inversions. Per exemple, si una societat financera comercialitza participacions en un fons al·legant que es tracta d’un «fons ecològic», ha d’indicar, en el seu fullet informatiu de venda, com s’han aplicat els criteris que determinen la sostenibilitat ambiental de la inversió.

A part dels productes financers etiquetats com a “sostenibles”, el Reglament de la Taxonomia s’aplica a tota empresa obligada a publicar informació no financera que ha d’incloure en el seu estat informació sobre la manera i la mesura que les activitats de l’empresa s’associen a activitats econòmiques que es considerin mediambientalment sostenibles.

És una nova fita en matèria de finances sostenibles?

El Reglament Europeu de la taxonomia constitueix un impuls per avançar cap a un futur europeu més sostenible. No obstant això, aquest marc regulador no està exempt de debat.

D’una banda, els promotors i defensors del Reglament argumenten que la taxonomia:

• Ofereix transparència i defineix un llenguatge comú per a inversors, emissors, responsables de polítiques i reguladors. D’aquesta manera es mitiguen els riscos reputacionals i el fenomen de blanqueig ecològic (greenwashing).

• Amb la fixació de criteris estàndard es corregeix la disparitat de taxonomies que actualment existeixen a escala nacional i s’estableixen condicions de competència equitativa per als participants en tots els mercats europeus.

• Situa les dades ambientals en un context econòmic i tradueix en acció l’Acord de París i els ODS.

• Ofereix un marc clar que estalvia temps i diners per a inversors i emissors de deute. Per exemple, l’existència de diferents etiquetes nacionals actuals basades en diferents criteris sobre quina inversió qualifica de sostenible, a part del cost per als operadors econòmics que es veuen obligats a complir amb diferents normes, dificulten la comparació entre inversions verdes i tenen com a resultat la dissuasió d’invertir mitjançant estratègies paneuropees.

• Promou el debat i estimula les empreses i projectes sostenibles.

• La creació del primer llistat verd posiciona a la Unió Europea com a líder mundial en el camp del finançament sostenible, amb un clar potencial que inspiri a més legisladors al món.

D’altra banda, veus crítiques de la iniciativa destaquen que les regles i estàndards associats amb la taxonomia europea poden convertir les bones intencions en una regulació financera contraproduent. Entre les preocupacions dels detractors destaquen les següents:

• Hi ha el perill que es burocratitzi la innovació i que els llindars establerts administrativament no siguin revisats i actualitzats amb la velocitat exigida pel dinamisme que caracteritza la ciència i les preferències canviants del mercat en relació amb el que es considera “verd”. Per exemple, fa menys de dos anys, el “zero net” es considerava una visió marginal en el discurs climàtic i ara s’està convertint en un objectiu convencional.

• En etiquetar un projecte com verd es marca a una activitat com ecològicament excepcional quan hauríem de considerar les activitats econòmiques verdes com l’usual i normal en comptes d’un nínxol fora del corrent principal.

• Podria esdevenir un incentiu perquè les institucions simplement comprin l’etiqueta i no es fixen en les activitats econòmiques subjacents i els fluxos d’efectiu.

• Es desincentiva a aquelles iniciatives que pretenen ser més ambicioses que els llindars arbitraris establerts administrativament. Per exemple hi ha el risc que una cartera verda al 30% on el verd és «verd profund» es consideri i tracti de la mateixa manera que una cartera verda al 30% on el verd és «verd clar».

• Pot ser objecte de lobbisme que beneficiï i subsidiï actius ja creats amb anterioritat en comptes d’incentivar la creació de nous actius ecològics.

Malgrat les seves limitacions, la taxonomia representarà un pas important cap a la creació d’un llenguatge comú, facilitarà una major transparència en la definició d’una activitat econòmica com a sostenible i permetrà establir objectius ambiciosos d’inversió, així com seguir el seu progrés. Pel seu caràcter tècnic, a més, és molt probable que, de passada, doni naixement a un nou perfil professional: el d’especialista en taxonomia d’actius sostenibles.