I si aprofitem per discutir sobre la renda bàsica agrària?

21 setembre, 2020 renta-agraria

Aquest article de la professora i investigadora Lucía Argüelles Ramos va ser originalment publicat a El Diario.es el 17 de juny de 2020.

La renda mínima vital ha estat recentment implantada a Espanya amb suport de la majoria de partits polítics (a excepció de Vox), amb 100.000 beneficiaris a l’inici tot i que s’espera que arribi als 2,3 milions. És una renda mínima, compatible amb altres ingressos. Assegura que els ingressos de les persones en situació de pobresa no siguin per sota d’una quantitat establerta (determinada en funció de les càrregues familiars). El màxim que es pot cobrar per llar és d’uns 1.100 euros.

Un sistema de renda mínima hauria d’implantar-se a Europa i en concret a l’estat espanyol per als petits i mitjans agricultors/es. Una renda que asseguri que la gent que treballa la terra tingui uns ingressos dignes, i assegurats. Els agricultors/es i ramaders/es treballen moltíssim per guanyar-se la vida, i estan molt exposats a plagues, problemes o preus fluctuants el que fa que els seus ingressos siguin inestables, i generalment, baixos. A més, els agricultors/es petits i mitjans són més vulnerables a danys causats pel canvi climàtic.

El sector agrícola fa infinitat de tasques fonamentals, encara que sovint passades per alt: gestió del mitjà i del paisatge, fixació de població en mitjans rurals, afavorir la biodiversitat i moltes més. En la meva experiència estudiant petits i mitjans agricultors/es (autònoms agraris, per diferenciar-los dels assalariats en empreses de producció), veig que viuen en una situació econòmica precària, i alguns arriben a abandonar els seus projectes per no ser sostenibles econòmicament. En zones periurbanes els agricultors/es paguen un cost major per la terra, i els camps agrícoles són d’unes poques hectàrees sovint disperses (amenaçades per l’expansió urbanística), més difícils de treballar eficientment. Per contra, els agricultors/es de zones rurals més aïllades tenen pitjor accés als consumidors. Els dos grups donen un servei important a la societat en termes ambientals, culturals, econòmics, i fins polítics.

Una agricultura sense agricultors

¿I si se’ls assegurés uns ingressos mínims, reconeixent la importància del seu treball i les condicions externes que dificulten la seva supervivència (per exemple, el gran poder dels grans distribuïdors, l’economia d’escala de les grans empreses de producció, etc.) ? No es tracta d’idealitzar o romantitzar al petit agricultor / a. Es tracta de valorar la seva feina i ser coherents amb les polítiques públiques que tracten de crear ocupació i fixar població en les zones rurals.

Una renda bàsica agrícola fomentaria l’ocupació en el sector agrari i els moviments de la ciutat a camp per frenar l’èxode rural (de l’Espanya buidada). Podria generar una gran diversitat – biològica, social, econòmica – en les zones rurals i periurbanes. Asseguraria també de millor manera, el relleu generacional, que fins ara, fons com els FEDER i FEADER mantenen amb prou feines malgrat l’enorme desemborsament econòmic que això suposa en els pressupostos de la CE. Mentrestant, el camp espanyol envelleix: més de la meitat dels agricultors/es superen els cinquanta-cinc anys. A Europa s’estima que entre 2003 i 2013 una de cada quatre explotacions agràries petites tancar (Report Mundubat, 2016). Ja es parla de l’agricultura del futur com «una agricultura sense agricultors».

El previsible augment de la taxa d’atur que seguirà a la crisi de la COVID-19 (per una reestructuració de sectors claus com el turisme, etc.) fa d’aquest un bon moment per pensar a reforçar el nostre sistema alimentari. Amb el confinament, s’ha vist la importància del sector agrícola, i altres «serveis essencials» en moments de crisi. A més, en els pitjors escenaris, es poden arribar a limitar les importacions i exportacions d’aliments, fent important fomentar l’agricultura en el nostre estat. Ja s’han vist reajustaments atès que molts treballadors temporals no han pogut arribar per a la campanya d’estiu (es calculen dèficits de treballadors entre 80.000 i 300.000 en països europeus). Alguns estudiants i gent desocupada s’han apuntat a treballar al camp, però l’ajuda d’aquests no serà suficient en moltes regions. És el moment d’apostar per una economia rural no basada en el turisme.

Una renda bàsica agrària per fomentar la gestió sostenible

La renda bàsica agrària s’ha plantejat en altres contextos (a França els sindicats agraris ho contemplen, algunes organitzacions intenten impulsar-lo a nivell UE, a Espanya se senten algunes veus a favor seu). Crearia una renda mínima per a la gent que treballa al camp. Seria, per tant, compatible amb els ingressos fins a arribar a un màxim. Es pagaria la persona que treballa la terra, per treballar-la de manera eficient i sostenible. Ja hi ha ajudes directes al sector primari, per tant i un gran pressupost de la CE que podria redissenyar. Les actuals ajudes directes de la PAC paguen per hectàrea treballada, però paguen més a qui més té, afavorint la concentració de terres i l’agricultura industrialitzada, per al que van ser dissenyades aquests ajuts. A més, han generat especulació amb la terra. Hi ha una dada reveladora: el 2011, el 1.5% de les empreses de producció de la UE van concentrar el 76% dels subsidis de la PAC, controlant més del 20% de la terra. Els ajuts de la PAC no han pogut en 40 anys assegurar un sou digne als treballadors del sector primari ni les pràctiques mediambientals del sector, cosa que podria canviar si es compensés el capital humà i la sostenibilitat ambiental en comptes de la mida de finca.

Es necessitarien, òbviament, nous sistemes de gestió i monitoratge, que podrien estar en mans dels organismes regionals que gestionen les agrupacions de defensa vegetal (ADV) la declaració agrària (DUN), o la promoció del producte de proximitat, local, reforçant els canals de venda directa (evitant que aquesta sigui elitista). La manera d’implementar-la, quant, a qui, etc. són detalls que han de decidir-se amb un estudi detallat del sector.

Reforçada amb mesures d’accés a la terra, la renda bàsica agrària asseguraria la supervivència de projectes agrícoles productius. Fomentaria l’agricultura i ramaderia sostenibles i la inversió en tecnologia. En projectes petits, els ajuts oficials de govern per maquinària requereixen molta paperassa i compres de material nou. Els projectes petits no necessiten cada any maquinària gran, però una eina de segona mà o feta a mida d’uns pocs milers d’euros pot ajudar enormement. Els agricultors/es podrien innovar, experimentar més i buscar la sostenibilitat ambiental, i no només l’econòmica, en els seus projectes.

És un bon moment per impulsar aquesta eina a Europa. L’any 2022 es tornarà a votar la renovació del permís del glifosat a Europa. L’última votació va ser difícil aprovar-lo, i aquest cop, sense els vots a favor del Regne Unit, i el canvi de vot d’Alemanya, i previsiblement, d’Espanya, és probable que no es renovi. La prohibició del glifosat tindrà repercussió en l’economia agrícola, ja que és la manera més barata (a curt termini) de treure mala herba. La renda bàsica agrària pot començar a preparar aquest canvi. És, al cap i a la fi, una eina per a la transició sostenible. Esperem que el govern no deixi de banda aquest objectiu fonamental del seu mandat.

Autor / Autora

Investigadora en el departament d'Economia i Empresa i al Laboratori de Transformació Urbana (TURBA) i Canvi Global de la UOC.

Comentaris

Deixa un comentari