Efectes de la COVID-19 en el Turisme: factors a considerar (3)

11 maig, 2020 coronavirus aeropuerto

La idea inicial d’aquesta sèrie d’articles cronològics era la d’anar renovant el seu títol en la mesura en la qual fos possible identificar evidències que permetessin establir conclusions sobre quins serien els efectes de la Covid-19 en el turisme del futur. Però aquesta circumstància no s’ha produït i davant la falta de certeses optem per mantenir el títol. En les dues primeres cròniques (1) (2), assenyalàvem que el grau d’incertesa sobre aquesta qüestió era tan elevat que, objectivament, no era possible realitzar previsions. En tot cas, com fem, si es poden analitzar els factors que poden incidir en l’abast d’aquests efectes, com es reflecteix en els epígrafs. En aquest temps transcorregut, podem establir que el grau d’incertesa segueix sent tan elevat que no és possible encara plantejar conclusions sobre aquest tema i per això ens mantenim en la línia de descompondre i classificar els factors en els tres grups relacionats amb la salut, l’economia i l’escala de valors.

Certament, hi ha hagut avenços significatius amb l’establiment i execució de les primeres fases de desconfinament i de reactivació econòmica. Però, el disseny i implementació d’aquests cicles estan sent executats amb un alt grau (lògic) de prudència que posa de manifest la magnitud dels interrogants sobre els quals es mouen els experts científics en matèria de salut. Els riscos que apunten a un possible rebrot de la pandèmia semblen confirmar que, a curt o mitjà termini, la reactivació efectiva de l’economia només es produirà amb el descobriment d’una vacuna d’abast universal o, en defecte d’això, d’una medicació que atenuï significativament la gravetat de la malaltia

La (no) utilitat dels precedents

En els articles anteriors ja havíem subratllat la rellevància d’aquestes qüestions de tipus sanitari a l’hora de valorar la dimensió de la crisi i limitar la capacitat de realitzar pronòstics sobre els efectes de la pandèmia en el turisme. Davant moments d’incertesa generats per successos imprevisibles de gran magnitud que no faciliten les previsions a futur, una opció recurrent i útil en molts casos és revisar els possibles antecedents de situacions semblants. Tampoc aquesta opció resulta factible. Es recorre a l’anàlisi d’escenaris com la recessió del 2008, la crisi de les “puntcom” en el 2000 o, en l’àmbit de l’aviació comercial, dels atemptats terroristes del 11S en el 2001 o fins i tot al crack del 29. Encara que pugui ser útil examinar aquests antecedents, les deduccions que es derivin d’ells només molt parcialment podran projectar-se sobre el cas que ens ocupa.

Des d’una perspectiva epidemiològica pot tenir interès estudiar la pandèmia de grip de 1918: les seves característiques, formes de contagi o variables estadístiques. Però des de l’òptica de les ciències socials, ateses les diferències polítiques, econòmiques, socials d’aquella època no poden obtenir-se indicadors que facilitin projeccions cap a la realitat actual, i menys en el camp del turisme. No deixa de ser rellevant, no obstant això, recordar que molt poc després d’aquella pandèmia, en 1919 i en 1921, van tenir lloc respectivament el primer i el segon congrés de Turisme de Catalunya. Entre les conclusions d’aquells esdeveniments destacaven les que interpel·laven als responsables de les administracions públiques en matèria de gestió, promoció i finançament d’activitats i infraestructures per a la dinamització d’aquest incipient sector, apel·lant a la coordinació entre elles, com recull Palou (2019) (3) .

Un segle després, en plena crisi sanitària i econòmica, el rol dels poders públics segueix sent crític. Com hem descrit en els articles anteriors, la seva responsabilitat és màxima fins al punt que les decisions que es prenguin aquests dies, setmanes i mesos (definició del format de les fases de desescalada i polítiques d’ajudes a empreses i llocs de treball) poden ser determinants per a la configuració del sector turístic en els pròxims anys. Existeix un consens generalitzat en el reconeixement del lideratge de l’administració en l’actual conjuntura. I també una certa preocupació davant actituds que, en una crisi sanitària i econòmica de proporcions històriques, mostren, més enllà de les lògiques discrepàncies polítiques, moviments tàctics electoralistes. Una decebedora visió partidista i de curt termini (sigui del color que sigui) que xoca frontalment amb el necessari consens pel bé comú que exigeix una situació d’emergència. En aquest context, ens trobem en la fase de reinici (reset) de l’activitat econòmica que té en el turisme i les conglomeracions que caracteritzen a les seves activitats un dels esculls més complexos de gestionar a partir de dos paràmetres de difícil combinació: seguretat i economia

El mètode prova-error

El mètode prova-error ha assimilat un protagonisme especial en la gestió d’aquesta crisi. L’elevat grau d’incertesa existent en aquest tipus de processos de decisió exigeix extremar la prudència. Davant la necessitat imperiosa de reobrir establiments, el risc d’un rebrot. Economia i seguretat. Reobertures prudents amb 30 % d’ocupació en restaurants, rendibilitats ruïnoses per a molts. 50% d’ocupació? Proves i errors a la recerca de consensos (públics-privats) en unes fases de desescalada que mostren escenaris contradictoris. Madrid i Barcelona, i les seves respectives àrees d’influència, figuren entre els mercats emissors més importants d’Europa. Però tots dos territoris es troben també entre els més afectats per la pandèmia, per la qual cosa en el procés de reactivació turística avancen amb una major lentitud que no els permet jugar l’important rol de dinamitzador del turisme interior (i de proximitat) que li correspondria en aquesta fase inicial de desconfinament. Contràriament, destinacions turístiques tan representatives com les illes Balears i Canàries, amb menor afectació per la pandèmia, veuen limitat el seu potencial per desescalar a un ritme més accelerat per la seva dependència del transport aeri i marítim, serveis postergats a les fases finals.

El debat sobre els efectes de la pandèmia en l’escala de valors de persones i institucions és també rellevant. S’identifiquen dues postures contraposades. La de qui sosté que una disminució significativa a curt o mig termini dels riscos de l’epidèmia (per descobriment de medicació efectiva o preferentment una vacuna) reactivarà el consum de manera significativa recuperant els comportaments estàndards previs a la crisi perquè tot torni a ser igual. I la de qui defensa, contràriament, que la dimensió de la crisi és tan profunda que provocarà canvis en l’escala de valors de la ciutadania i institucions amb efectes transformadors cap a una societat més sostenible.

Segueix sent complex fer pronòstics també sobre aquesta qüestió i endevinar cap a quin costat s’inclina la balança. Però, amb les dades disponibles avui, sí que es pot afirmar que la profunditat de la crisi econòmica derivada de la paràlisi de l’activitat i l’espectacular increment del deute públic, provocarà inevitablement una reducció significativa del poder adquisitiu de la ciutadania. Des de la perspectiva turística, l’anàlisi per mercats, com sempre, marca diferències substancials. Així, amb les dades actuals, pot estimar-se que la crisi econòmica serà profunda per a un dels comprats emissors més importants d’Europa, com és el Regne Unit, on al fort impacte de la pandèmia se li uneixen els efectes del Brexit. En canvi, en mercats també importants com l’alemany (on existeixen pressions per accelerar el procés de desescalada en els viatges) o el dels països nòrdics els perjudicis econòmics (sent també greus) seran menors

Amb les informacions de què disposem avui, també podem establir que la crisi derivada de la pandèmia, com a mínim, està actuant com a accelerador de debats sobre processos de canvi. Dels més generals als més concrets. El futur de la Unió Europea, després del cop del Brexit, està ara en joc en funció de les respostes que es facilitin per a la sortida de la crisi, especialment en els casos d’Itàlia i Espanya. En funció de les seves resolucions, la unió pot sortir reforçada o fatalment afeblida. Com assenyalàvem en un article anterior, des d’una perspectiva social, els escenaris d’emergència han situat en primer pla la discussió sobre la renda bàsica com a derivada de l’aplicació del denominat ingrés mínim vital. En l’àmbit de l’empresa, s’ha pres consciència de la necessitat d’accelerar el desenvolupament de la digitalització de les organitzacions, especialment de les eines que facilita el teletreball.

Què és essencial?

Són alguns dels molts processos de transformació que probablement s’estan accelerant en aquest context. Però, sens dubte, l’element que en major o menor mesura pot condicionar la magnitud del canvi a esdevenir és el de la presa de consciència (el canvi de l’escala de valors) de la ciutadania, institucions i corporacions. S’ha assenyalat ja en articles anteriors que el valor d’aquest indicador pot variar en funció de la dimensió (encara per determinar) de la crisi. Però en el glossari que quedarà en la cronologia de la pandèmia, al costat de paraules com desescalar o confinament, destaca una que ens interessa especialment aquí: essencial. Un concepte del qual sorgeix un interrogant: Què és essencial?

La pregunta, més pròpia per a reflexions filosòfiques, té transcendència per valorar fins a quin punt els efectes de la pandèmia poden desencadenar alteracions en les pautes de consum de la ciutadania i en els plantejaments de les organitzacions, més enllà de la lògica sensibilitat per les qüestions de seguretat sanitària. Des de la implantació del confinament, el concepte d’“essencial” ha estat determinant. Semblaria que hi ha hagut una tornada a les essències, com a mínim de forma introspectiva. S’han definit serveis i empreses essencials, s’ha advertit d’excepcions per al confinament per qüestions essencials… individualment i col·lectivament s’ha impulsat la reflexió sobre què és essencial i que no ho és, amb debats tan il·lustratius sobre si una perruqueria és un servei que entra en aquesta categoria. És el viatge essencial? Vist el creixement exponencial dels moviments turístics en les últimes dècades podria semblar que si no essencial, si almenys s’assembla a una necessitat (de consum?). Encara entenent el viatge vinculat a l’oci com una necessitat, és pertinent la pregunta de si tots els viatges compleixen les mateixes funcions i si alguns més que uns altres són prescindibles o substituïbles per altres formats en aquest entorn que pot propiciar (o no) canvis en l’escala de valors de les persones. L’anàlisi d’aquest tipus de plantejaments i la seva influència passa a ser un element crític en la presa de decisions dels gestors de les destinacions i la seva oferta.


Referències:

(1) http://economia-empresa.blogs.uoc.edu/efectes-del-covid-19-en-el-turisme-factors-a-considerar/

(2) http://economia-empresa.blogs.uoc.edu/efectes-del-covid-19-en-el-turisme-factors-a-considerar-2/

(3) Palou, S. (2019). “II Congrés de Turisme de Catalunya. Impuls a la indústria catalana”. 100 anys de congressos de Catalunya, pp. 21-30. Barcelona: Direcció General de Turisme. http://act.gencat.cat/wp-content/uploads/2020/01/100-anys-de-congressos-de-turism e-de-Catalunya.pdf

Autor / Autora
Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Investigador del grup de recerca en Turisme de la UOC, NOUTUR. Director de Oikonomics, Revista d'Economia, Empresa i Societat de la UOC. Autor del llibre “Turismo justo, globalización y TIC” (2009) i, amb Luis de Borja, “El nuevo paradigma de la intermediación turística” (2009).
Comentaris
Deixa un comentari