El rol del turista postpandèmia: una visió des de la sostenibilitat

20 novembre, 2020 turista sostenible postcovid

El grup financer GVC Gaesco ofereix des de l’any 2014 un fons d’inversió que aposta pel turisme internacional a través d’empreses que operen en 300 dels llocs turístics més visitats del món. La gestió del fons pren com a referència la rendibilitat de l’índex STOXX GLOBAL 1800 Travel & Leisure index Usd. En l’actual conjuntura, el fons GVC Gaesco Places Worldwide parteix de la idea que l’activitat turística internacional (avui immersa en una crisi d’una profunditat que no té precedents en dècades degut a la pandèmia) en un temps prudencial es recuperarà i les empreses que donen tot tipus de serveis al que anomenen turista global tornaran a ser rendibles, després d’un procés de canvi i adaptació a la nova realitat. El recent anunci de Pfizer i BioNTech d’una imminent vacuna i l’espectacular pujada de les borses internacionals que va provocar, reforçaria aquesta visió.

Una de les variables clau que genera la incertesa vinculada a qualsevol inversió està relacionada amb el factor temps, el termini fixat pel retorn del benefici de l’operació financera. En aquest cas, es confia en un temps que qualifiquen de “prudencial” de recuperació de l’activitat, en un context en què no es poden estimar els mesos, o anys, necessaris per a superar els efectes de la pandèmia (origen de la crisi) i recuperar amb beneficis l’aposta financera pel turisme. Un retorn del negoci dels viatges que només podrà arribar quan el descobriment d’una vacuna o d’una medicació que redueixin al mínim l’agressivitat del virus donant unes mínimes garanties de seguretat a la mobilitat internacional. Lògicament, com més llarga sigui aquesta etapa, més alta la intensitat de la crisi i el nivell d’incertesa generat, com indicàvem en el primer dels articles d’aquesta sèrie sobre els efectes de la Covid-19 en el turisme.

Però juntament amb l’interrogant relatiu a la recuperació del sector vinculada al factor temps es reconeixen altres variables que poden afectar la rendibilitat de les inversions que aposten per la recuperació del turisme. La més important és la que afecta el format que adoptaran els viatges en l’era postcovid. Davant d’aquesta incògnita s’identifiquen, simplificant, dues postures que ja hem descrit en el quart article d’aquesta sèrie. Per una banda, la de qui considera que les múltiples crisis (sanitària, econòmica, emocional…) que conflueixen derivades de la pandèmia provocaran canvis estructurals transformadors cap a una societat més responsable. Un escenari que, d’entre altres elements, es planteja, com apunta Tony Wheeler, una reducció general de la freqüència dels viatges. Per l’altra banda, hi ha la visió de qui sosté, contràriament, que la reducció de l’agressivitat del virus a la mínima expressió provocarà un esclat econòmic que culminarà amb la recuperació, sinó total, comparable de les formes de vida i consum previs a la pandèmia. Cap a quina banda s’inclinarà la balança? És difícil establir-ho avui. Però si val la pena reflexionar sobre els factors que permeten analitzar cap a on es podria o hauria de desviar.

El turista com a resident temporal

En articles anteriors ja s’ha exposat que la reactivació de la paràlisi turística provocada per la pandèmia s’hauria de plantejar com un reset , un reinici programat amb instruccions renovades per a un nou escenari en què s’acceleren debats ja existents en la fase pre-Covid, tots ells relacionats amb els tres eixos de la sostenibilitat. Una visió optimista ens presenta aquest reinici com una oportunitat per a redefinir el paper multiplicador del turisme en el desenvolupament d’altres sectors en un món, però de recursos finits (1). Com a idea central ja exposada en aquesta sèrie d’articles, el turisme hauria d’aspirar a reubicar-se en el marc d’economies diversificades, en un entorn en el qual el turista, idealment, hauria de passar a considerar-se, més que mai, com a resident temporal. Amb els seus drets, però també obligacions, i compartint una mateixa idea (o semblant) de destinació turística, entesa com a espai territorial vital, amb els residents habituals.

Podem trobar experiències d’aquest tipus en societats amb llarga i consolidada tradició orientada al bé comú. Cas de Copenhague, i la seva estratègia turística (“The end of tourism as we know”), com exposa Francesc González (2), basada en la idea que entre residents i visitants ha d’existir una connexió emocional que convidi a aquests darrers a experimentar la proximitat en la vida quotidiana de la destinació d’acollida. Una pràctica que podem identificar també en el nostre país, per exemple, en l’àmbit del turisme rural on aquesta connexió emocional ja existent pot servir de referència. Però, aquesta estratègia que busca la complicitat de la figura del resident temporal només pot tenir sentit en destinacions que tinguin molt ben estructurada i definida la seva oferta. Idealment, com dèiem, en el marc d’una economia diversificada i amb visió estratègica global que contempli el paper multiplicador i harmònic del turisme. Aquest plantejament és el que pot atorgar a un territori una posició de força determinant per a negociar amb els operadors internacionals tradicionals i disruptius actuals i emergents. Cas del Japó, per exemple, amb un control eficient de les activitats d’Airbnb amb apartaments turístics il·legals que en altres indrets no s’ha aconseguit. 

El grau de probabilitat que l’era postcovid vagi en aquesta direcció, depèn de les decisions que es prenguin en el marc, d’entre d’altres, de dos dels components que el GVC Gaesco Places Worldwide incorpora: les empreses i les destinacions. De manera que les lliçons que, per una banda, els directius d’aquestes organitzacions corporatives i, per l’altre, els responsables de la gestió pública dels indrets turístics (fonamentals en aquests processos, com hem vist en un article anterior) hagin après d’aquesta crisi sense precedents seran determinants a l’hora de configurar el turisme a mitjà i llarg termini. Certament, des de la perspectiva dels poders públics, determinats comportaments polítics que davant d’una tràgica pandèmia de dimensions històriques han prioritzat l’interès electoral a curt termini sobre el bé comú, no conviden a l’optimisme. Però en aquest esquema, cal incorporar un tercer component: el resident del territori receptor que reivindica el seu rol  i l’encaix en el procés de definició i presa de decisions en la configuració dels nous models de turisme orientats a l’interès comú de la població local. 

Mesura d’èxit: del número de turistes als indicadors de sostenibilitat

En aquest context, és difícil fer previsions sobre quina serà l’estructura d’aquest nou model (si arriba), però sí que podem reflexionar sobre quins criteris s’haurien d’intentar aplicar en la futura fase de reactivació, quan arribi. Seguint amb l’anàlisi de la figura central del turista (des de la perspectiva d’aquest ideal de resident temporal), una via per a visualitzar aquesta transformació seria que l’indicador del número de visitants cedeixi part de l’excessiu protagonisme que actualment se li atorga, especialment des de l’administració, per mesurar l’èxit d’una destinació. Una combinació d’indicadors vinculats al desenvolupament sostenible haurien d’ajudar a avaluar els resultats de les polítiques turístiques de manera més ponderada i eficient en àmbits clau com el medi ambiental, del canvi climàtic, el social, l’econòmic i el cultural vinculat al patrimoni. Hi ha diferents sistemes d’indicadors de sostenibilitat en turisme que presenten eines pràctiques per al disseny d’estratègies que es poden aplicar i adaptar en aquesta línia a les necessitats de cada destinació. 

Segurament aquests indicadors de sostenibilitat, entre els que la variable nombre de turistes seguiria sent òbviament rellevant, requereixen reformulacions per adaptar els seus criteris als reptes plantejats actualment a bona part de les destinacions. Especialment complicat pot resultar aquest exercici en territoris amb una dependència molt accentuada del turisme, tant de costa com urbans. Però hi ha models (com el del sistema europeu d’indicadors de sostenibilitat) que són una bona base, un punt de partida per a l’aplicació d’aquestes estratègies en territoris que ara es replantegen (aprofitant el reset) el seu model turístic. Una aposta (ambiental, social i econòmica) rendible a llarg termini, el resultat de la qual pot ajudar a mesurar amb més criteri l’èxit (o fracàs) d’una destinació.


Referències

Gascón, J. & Cañada, E. (2017). El món és finit, també per al turisme. Del multiplicador turístic al conflicte redistributiu. Oikonomics, 7 (maig 2017).

González, F. (2020). “Noves perspectives per a la gestió pública de les destinacions turístiques”. Mòdul didàctic de l’assignatura Gestió Pública del Turisme de la UOC. Editorial UOC.

Autor / Autora
Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Investigador del grup de recerca en Turisme de la UOC, NOUTUR. Director de Oikonomics, Revista d'Economia, Empresa i Societat de la UOC. Autor del llibre “Turismo justo, globalización y TIC” (2009) i, amb Luis de Borja, “El nuevo paradigma de la intermediación turística” (2009).
Comentaris
Deixa un comentari