Com afecta la revolució 4.0 als llocs de treball
6 abril, 2018
ECONOMIA – Article publicat a 6 d’Abril de 2018.
El passat mes de desembre el Dr. Josep Lladós participava en el cicle de debats entorn a quatre temes clau recollits per l’anuari Societat Catalana del 2017: la recuperació econòmica, la pobresa i la desigualtat, la igualtat de gènere i la revolució 4.0 amb una xerrada sota el títol “Catalunya davant de la revolució 4.0: riscs i oportunitats” organitzada per l’Obra Social “La Caixa” i presentada al Palau Macaya. En aquest Post volem fer-ne una transcripció de les principals conclusions.
La revolució 4.0 és la quarta onada de revolució tecnològica des de la Revolució Industrial. Es tracta d’una diversitat de tecnologies que va des de la robòtica fins a les impressions 3D i que totes elles tenen com a element comú que estan controlades per algoritmes, per programacions.
Respondre a l’impacte que tindrà aquesta revolució és complex. Per un costat per la diversitat de tecnologies, les interaccions existents i la multitud d’efectes dispars que hi ha; per altre, per l’acceleració del canvi tecnològic i finalment perquè els estudis actuals (especialment els relacionats amb el mercat laboral) no es posen d’acord, amb conclusions que van des de la fi del treball degut a la substitució de mà d’obra per tecnologia fins als que parlen de l’augment del treball gràcies als grans increments de productivitat. El què està clar és que l’impacte sobre la cadena de producció és gran no només en magnitud si no perquè l’afecta en la seva totalitat, des del disseny a la venta o al màrqueting.
La preocupació doncs respecte a quins seran els efectes sobre el mercat de treball, com així també va passar en les precedents revolucions industrials, és lògica i fins i tot racional, però ens preguntem si realment anem cap a una economia de menys treball. Tenim dues evidències: la incorporació de nous coneixements a l’activitat productiva és un dels principals factors de creixement econòmic i també podem constatar que els avenços tecnològics i científics sense precedent han transformat les tecnologies de producció sense que augmentessin els nivells agregats d’atur.
L’automatització o substitució de tecnologia per mà d’obra es pot veure compensada per altres factors que compensen les possibles pèrdues de lloc de treball. La pròpia tecnologia s’ha de crear, i per tant hi ha demanda de nous treballadors (creació directe de treball en la indústria tecnològica), també existeix l’efecte de complementarietat, o el que és el mateix, el canvi estructural que provoca la revolució tecnològica genera noves necessitats laborals dins de l’empresa, i finalment, els augments de productivitat poden provocar augments en les rendes (salaris més alts), augment en la demanda agregada i creixement del consum generalitzat (no només en el sector tecnològic). La història econòmica ens diu que aquests efectes directes i indirectes han neutralitzat l’impacte negatiu de l’efecte substitució, però compte, que el que sí és indiscutible es que hi ha un impacte sobre l’estructura laboral i per tant els efectes sobre els treballadors són heterogenis i no afecten a tota la tipologia de treballadors per igual. A Catalunya hem passat del 30% dels llocs de treball ocupats per persones amb grau superior fa 15 anys al 45% a dades del 2017, en bona part perquè les noves tecnologies es complementen millor amb el treball més qualificat.
Les tecnologies emergents no substitueixen llocs de treball, en tot cas el què substitueixen són tasques, i la mà d’obra el què ha de fer i fa és modificar la manera en què estructuren, dirigeixen o gestionen aquestes tasques, que poden ser més o menys rutinàries i requerir habilitats manuals o cognitives. Aquells treballadors que desenvolupen tasques no rutinàries que demanden habilitats complexes probablement seran els que més profit obtindran de la revolució tecnològica, mentre que en canvi l’automatització de les tasques rutinàries, tant manuals com cognitives, durà al reemplaçament de tecnologia per treball. Finalment el tercer grup, les tasques manuals però no rutinàries, tenen poques perspectives de ser impactades pel canvi tecnològic, ja que no són fàcilment automatitzables, però tampoc poden aprofitar complementarietats mitjançant l’ús de les tecnologies digitals. Probablement, hi haurà doncs una polarització creixent del mercat de treball, tant en l’accés al mercat laboral com a nivell retributiu.
Les dades que ens mostren els estudis actuals no són del tot esperançadores, però el biaix és que dels efectes que hem vist abans només es centren el l’efecte substitució i per tant en l’efecte que genera pèrdues de llocs de treball. Un dels estudis fets recentment a España, concretament del Servei d’Estudis de la Caixa deia que fins el 43% dels llocs de treball podien estar impactats per l’efecte de l’automatització. Si a això li sumem que a Espanya hi ha un percentatge elevat de treball rutinari (que genera pèrdues de llocs de treball) i el nivell de robotització és baix (poca generació de nous i moderns llocs de treball), la perspectiva no sembla ser molt positiva.
Si mirem cap al futur, l’adaptació a la revolució 4.0 sembla doncs que està començant al nostre país. Ara bé, a nivell agregat hem vist que la robòtica aparentment té una presència limitada, però si ho mirem en proporció al nombre de treballadors industrials, és millor del que sembla. A més, tot i que els estudis ens apunten que la implantació de les noves tecnologies serà ràpida, en totes les estructures i en tots els nivells de la cadena de valor, a la pràctica s’hi dibuixen certes complicacions: 1) tot el que és tècnicament eficient no té perquè ser econòmicament viable. El camí per aplicar la innovació mai és lineal i immediat. 2) L’adopció i difusió de noves tecnologies necessita d’un entorn regulador i legal, i queda molt per fer. 3) L’acceptació pública va per sobre de la viabilitat tècnica o econòmica, per tant cal ser molt curós en com la societat acabarà condicionant l’ús d’aquestes tecnologies. 4) Qui l’ha d’implantar són les empreses, i els mecanismes interns de governança i presa de decisions acabaran incidint sobre la incorporació de tecnologia.
Els efectes de tot aquest procés sobre l’economia catalana s’ha traduït en 3 punts.
- Prima salarial per al treball més qualificat, tot i el creixement en l’oferta
- Procés de deskilling causat pel mismatch del mercat laboral
- Competència qualificacions intermèdies en llocs de treball manuals que desenvolupen tasques poc rutinàries
Les dades a Catalunya ens donen resultats dispars. Per començar ens diu que aparentment on és més rendible implantar tecnologia és en sectors industrials com el transport, la maquinària, el sector químic… que són els principals sectors de l’Economia Catalana. Existeixen unes primeres evidències que ens indiquen que la robòtica està implantant-se ràpidament en diverses activitats industrials i amb empreses senyera, si bé el nombre d’empreses implicades encara és comparativament reduït. A nivell general, es percep que en el curt termini l’efecte substitució preval i per tant hi ha pèrdues de llocs de treball. Però també veiem que hi ha hagut increments salarials degut a la reestructuració dels llocs de treball a favor de la qualificació. Això genera que es crea un biaix en favor de la demanda laboral i de la remuneració de l’oferta laboral més qualificada que augmenta la desigualtat de rendes al mercat laboral.
Què ha passat amb l’estructura de l’ocupació? Una evidència és que han augmentat els llocs de treball qualificat vs el no qualificats, malgrat que també hi ha hagut major oferta de treball qualificat que no pas de demanda per aquests tipus d’ocupacions, de manera que alguns treballadors qualificats estan subocupats, deskilling. Això sumat als efectes de la crisi ha donat com a resultat que si bé es paguen més i millor les activitats d’alta complexitat, a nivell agregat hi ha hagut un declivi dels salaris en activitats complexes, ja que la crisis ha acabat amb molts llocs de treball que estaven ben remunerats. Per tant la prima salarial lligada a la complexitat de treball es manté però hi ha un cert desplaçament en l’escala de qualificació.
Si entrem en comparació amb els nostres socis europeus, nosaltres tenim més tasques en treballs físics i rutinaris, tot i que el punt bo és que dins dels rutinaris alguns són menys repetitius i més estandarditzats, per tant amb menys risc d’automatització com per exemple els vinculats a l’activitat turística. Un altre perill de la societat catalana és que l’absència de lideratge tecnològic clar fa que es tendeixi a incorporar tecnologia per substituir treball en lloc d’impulsar moltes iniciatives en recerca i innovació generadores d’ocupació d¡alt valor afegit.
Acabem amb dues idees finals:
Hem parlat de l’efecte substitució. Pel què fa a la creació de llocs de treball hi ha pocs estudis però podem extrapolar. Deloite o Boston Consulting grup, entre d’altres, preveuen impactes molt positius a Anglaterra i Alemanya, per exemple. Si ho extrapoléssim a Catalunya, la creació de nous llocs de treball seria evident (fins a 350.000 des d’ara fins el 2030). Però això hauria d’anar acompanyat de més flexibilitat interna, formació i inversió en ciència i tecnologia, ja que estem per sota dels nostres principals socis comercials.
Un cop identificades les prioritats i els continguts més adients de les polítiques públiques i les estratègies empresarials que permetrien atendre adequadament el repte del canvi tecnològic digital a fi d’extreure’n el màxim profit social mitjançant una aposta col·lectiva socialment inclusiva, caldria dotar-los de recursos. El problema no és tant que no s’estigui ja fent sino la manca de recursos i l’escassa intensitat de les accions empeses. No oblidem que les tecnologies del demà no són més que la ciència i el coneixement d’avui.
