Desconstruint el lideratge

“Els que renuncien són més nombrosos que els que fracassen”. Henry Ford

Fracassaré, però sóc afortunat. Altres no van fracassar perquè mai van tenir l’oportunitat de fer-ho. Els que podien estar en aquesta situació són molts, però no han estat tan afortunats com jo.

Per què dic això? Veuràs: són les nou del matí i obro el meu correu per veure com es presenta el dia. Hi ha l’habitual més un email del director que porta la icona de la bandereta vermella. Això em posa en alerta.

Ho deixo tot i, després gargamellejar per aclarir la veu i posar-me la jaqueta, em dirigeixo cap al seu despatx. No està lluny, però aquests metres es fan eterns. Què voldrà?

Truco i em convida a entrar. No sé si el que seguirà serà positiu o negatiu, però surto de dubtes quan em diu:

-Et vull com a líder del nou projecte. Com et veus en aquest lloc?

-Bé, bé. Gràcies -acerto a dir.

-Perfecte. És el que esperava sentir de tu. Començaràs la propera setmana. Tens alguna pregunta que fer-me?

“Doncs sí”, vaig pensar, “m’agradaria saber alguna cosa de la contrapartida econòmica que hauria d’implicar”, però m’han dit que en un primer moment no és aconsellable fer-ho i no ho faig, encara que sí li pregunto:

-¿Saben les persones de l’equip que jo seré el líder?

-No, no ho saben. No és un càrrec oficial. Hem de ser discrets fins que tot es regularitzi.

M’hauria agradat una altra resposta. Però em conformaré amb això. No obstant això, li pregunto per una mica més concret:

-I si dins l’equip hi ha algun membre que incompleix reiteradament les seves obligacions o té un comportament excepcional, puc fer alguna cosa en aquests casos?

-No, no. Vens, m’ho comentes i jo prendré les mesures oportunes. Ara, si em disculpes, he de fer unes trucades urgents. Compto amb tu.

Surto del seu despatx una mica orgullós. Havia pensat en mi per a aquest lloc.

Tot just ha transcorregut un parell d’hores i hi ha alguna cosa que no m’acaba de quadrar. A saber: em proposa com a líder, però no és oficial; tampoc em delega cap poder. I, per cert, pot el director atribuir-me la categoria de líder?

No ho sé. Crec que això necessita un aclariment. Per això, l’hi explico a un company que fa un any va estar en aquesta mateixa situació. Em diu que de líder res de res.

-I llavors, què m’ha proposat? -li pregunto.

-Bé, això no és clar. El que sí farà és demanar-te responsabilitats per tot el que succeeixi en l’equip.

Ara mateix estic en un embolic: cap, que pot, no em nomena i líder, que no pot, sí que ho fa.

-Què em recomanes perquè els meus companys em reconeguin com a líder? -li pregunto.

-Mira, ofereix-los informació tant perquè entenguin cap a on va el projecte com el que cadascú significa en ell. A més, és clar, sobre tota l’operativa necessària.

-I ja està?

-És un principi. També has d’ajudar que facin una bona bona feina i defensar, davant de tercers, a l’equip i a tots i cadascun dels seus components.

-Bé, em posaré a això. Gràcies pels teus consells -dic allunyant-me.

No he arribat a la meva taula quan va i em diu:

-No he acabat: no oblidis que has de treballar el teu prestigi, la teva marca personal.

-El meu què?

-Sí, que els altres t’han d’atribuir cert prestigi.

-I això què és?

-Han de veure en tu la capacitat per proporcionar igualtat d’oportunitats a tots i, alhora, l’equitat en les teves reconeixements cap a ells.

-D’acord, d’acord. ¿Això és tot?

-Així és. Tan senzill d’explicar com complex d’aconseguir.

Ara, amb tota aquesta informació estic més tranquil: cap no sóc i líder he de guanyar-m’ho. Tinc moltes probabilitats de fracassar, però aprendré alguna cosa. Et preguntes què és? T’ho explico:

• Que ningú neix ensenyat, encara que alguns presumeixin d’això.
• Que alguns fracassos són claus per aprendre a fer bones preguntes i així evitar seguir cometre’ls.
• Que el lideratge no te’l regalen (per molt que ho posi a la targeta); has de guanyar-te’l.

No ho dubtis: en la següent ocasió i abans d’acceptar un encàrrec, pregunta si les persones de l’equip coneixen el teu lloc. També, i molt aconsellable, reclama que et deleguin el poder necessari per a incentivar comportaments eficients, així com per desincentivar els ineficients. Amb això ja disposes d’uns mínims i evitaràs alguna situació delicada. A partir d’aquí, dedica’t a treballar i a guanyar-te que els altres et deixin exercir com a líder. Això implica ser un bon referent per a ells i aconseguir que t’atorguin prestigi pel teu bon fer.

Ja saps, de l’error s’aprèn. Però reincidir en ell no és de savis sinó de necis.