Grafitis i Turisme: de Situacionisme Global a Desenvolupament Local

27 desembre, 2018

Diguem-ne art o vandalisme, el món dels grafitis té més a veure amb el turisme del que penses

“Si els grafitis canviessin quelcom, serien il·legals” (Banksy, 2011).

Si parlem d’una relació entre els grafitis i el turisme, d’elements paradoxals en trobaríem uns quants. Aquí en teniu un de bo per a començar: ens situem a la primavera del 2008, al museu Tate Modern de Londres – una de les joies en la corona de turisme cultural de la capital britànica. S’acaba d’obrir la primera mostra internacional de grafitis i art urbà  en el context formal d’un museu, tot convidant a sis graffiters internacionalment coneguts a decorar la seva façana amb els seus murals enormes i, per suposat, cridaners. Mentrestant, aigües avall del riu Tàmesi, als jutjats del barri de Southwark, vuit membres del conegut col·lectiu graffiter DPM Crew compareixen davant del jutge per haver causat danys d’un milió de lliures relacionats amb el seu art.

La sentència va ser d’11 anys de presó – l’enjudiciament més gran per grafitis que mai s’havia vist al Regne Unit (Cathcart Keays, 2015). Així doncs, els artistes grafiters són vàndals o bé pioners d’una nova forma d’arts visuals? I si gaudim consumint les seves obres a l’hora de fer turisme, nosaltres també promovem el vandalisme?

Canviant de continent; a Toronto han simplificat aquesta distinció delicada. Tenen un Pla de Gestió de Grafitis mitjançant el qual els ‘grafitis-vandalisme’ s’eliminen, mentre els ‘grafitis-art’ (i altre art urbà que afegeix brillantor) s’hi pot quedar sempre i quan el propietari de l’edifici l’hagi encarregat. A més a més, l’Ajuntament de Toronto té un comitè oficial d’especialistes que jutgen el valor dels grafitis per a decidir si mereixen ocupar un lloc a les rajoles de la ciutat.

Els grafitis com a valor turístic

Els grafitis i l’art urbà poden ser controvertits, doncs, però també representen un mitjà per a les veus de canvi social, protesta o l’expressió del malestar col·lectiu i resistència. Una part important del poder del grafiti és la seva naturalesa efímera, com la societat i el poder que mai no són estàtics. I d’aquí creix el nostre desig de documentar-los i immortalitzar-los amb l’enregistrament visual. Però també als grafitis els podem otorgar significat i durabilitat mitjançant l’experiència turística – una altra forma de consumir les imatges i arxivar-les a la memòria col·lectiva.

No es pot negar que rendibilitzar el valor cultural dels grafitis pot generar ingressos turístics considerables i sovint benvinguts. A Bristol l’any 2012 hi va haver el festival graffiter See No Evil amb 50.000 assistents; o a Stavanger, Noruega, les muralles de la ciutat es transformen en televisions per al festival anual internacional NuArt. D’altra banda, se sap que “els grafitis sense valor aparent es poden convertir en mercaderia turística i es transforma el seu valor, canviant la perspectiva i consumint els seus missatges d’una altra manera” (Downton, 2016). Però també els graffitis personifiquen una de les contradiccions de la societat: quan el mateix acte de protesta i reivindicació es transmuta en un producte diluït i mercantilitzat. I ens hem de preguntar si sancionar els grafitis per a després legitimitzar els seus espais en museus i entorns accessibles i formals no va en contra del seu esperit transgressor i clandestí – per la naturalesa d’aquests espais comissionats que van contracorrent de tot allò que haurien de representar els grafitis.

El cas Banksy

Tampoc no tots els grafitis neixen iguals. Segons Kane (2009), tenim des de “garbuixos desordenats i inintel·ligibles” a “grafitis com a mitjà poderós de guerra territorial” i “conjunts d’imatges visuals estèticament juxtaposades però respectuoses”. Mirem l’exemple paradigmàtic del conegudíssim graffiter de Bristol Banksy, qui practica ‘el grafiti de protesta’  i ha esdevingut una forma de high art, capaç de valorar-se en set xifres (Downton, 2016).

Recentment en Banksy, visiblement disgustat per l’alta valoració comercial global del seu art, va ser capaç de restaurar l’element il·lícit i transgressor a una de les seves obres, tot destacant la banalitat i frivolitat d’un grafiti, fent-la passar inesperadament per un marc ‘shredder’ en un acte situacionista de primer nivell. L’obra va acabar venent-se igual, per una mica més d’un milió de lliures. I és més, la compradora de l’obra fatídica sabia ben bé que aquells cinc segons que va trigar el grafiti en estripar-se des de la meitat en cintes petites acabava de duplicar el seu valor monetari. Si acaba adornant les parets d’algun museu d’art, segurament aquest acte haurà generat una demanda turística important per a mirar el quadre notori. I de demanda turística per en Banksy ja n’hi ha – per exemple, es poden fer Banksy walking tours baixant l’app Banksy Bristol Trail per a fer una ruta auto-guiada, o el Banksy Graffiti Bethlehem Tour, entre de moltes altres.

De fet, el mateix artista s’ha involucrat personalment més d’una vegada amb el món banal del turisme. Va crear ‘Dismaland’ l’any 2015 – un atractiu turístic temporal a Weston Super Mare, Regne Unit que segueix generant beneficis de desenvolupament local anys després. Per a trencar esquemes, en Banksy va afirmar que volia a propòsit que el públic de Dismaland fos turistes de baix pressupost.

En 2017, va obrir un altre atractiu turístic distòpic propi a Betlem en forma d’un hotel – the Walled-Off Hotel, tot mostrant com el turisme es pot arribar a entendre com a construcció política. No obstant, s’ha obert un debat sobre si és una eina legítima per a intervenir en el conflicte entre Israel i Palestina o bé, un experiment elitista. Un estudi ha fet referència al “occu-tourism” per a descriure el voyeurisme turístic quan les seves visites tenen molt poc a veure amb la situació conflictiva local.

En Banksy segurament, tant quan va idear aquest acte d’autosabotatge situacionista com quan experimenta amb espais turístics banals, ho fa per a intentar reconciliar-se amb la paradoxa inherent en el consum turístic dels grafitis.

Els Grafitis, el Turisme i el Situacionisme Global

En Banksy tampoc és l’únic a flirtejar amb les esferes paradoxals dels grafitis i el turisme amb el seu situacionisme global. Alguns moviments socials de resistència contra la sobresaturació del turisme cada vegada més incorporen una dimensió situacionista a les seves protestes, incloent-hi els grafitis.

Podem entendre el situacionisme en el context de la critica global de la societat capitalista en l’esperit de les protestes estudiantils de París durant l’any 1968. Tal com deia en Guy Debord, els estudiants no tenien els diners i no tenien el poder, però sí tenien el seu enginy per a juxtaposar les injustícies de forma espectacular, o en altres paraules, la crítica revolucionària mitjançant l’ús de l’espectacle, les imatges, les metàfores i les representacions.

A Barcelona, per exemple, Arran Jovent ha desplegat mobilitzacions situacionistes anti-capitalistes dirigides cap a la saturació turística, fent ús de grafitis directament pintats en els busos turístics (vegeu foto). Aquests grafitis reivindicatius es poden situar dins d’un panorama de protesta molt més àmplia, on els moviments de resistència fan crides a repensar completament la relació que tenen els llocs amb el turisme. Barcelona és un cas extrem, però no és difícil traçar el recorregut d’aquesta frustració generalitzada expressada en les parets de la ciutat en format de grafitis i relacionar-lo amb l’evolució desequilibrada del turisme.

Els Grafitis, el Turisme i l’Espai

A moltes ciutats, els grafitis s’associen amb el decaïment urbà; amb els marges i els marginats; i amb les comunitats que estan fora de control (Maddox,2016). No obstant, segons Cathcart Keays (2015), encara que els grafitis es prohibeixin, es legalitzin, es posin en un marc o al darrera d’un vidre, sempre serà fàcil culpabilitzar els grafitis per tota mena de problemes urbans – des de l’activitat criminal d’una banda a la gentrificació residencial i comercial per a l’altra.

Això podria (o no) ser injust. Per exemple, sí que s’ha plantejat una connexió explicita entre algunes formes de grafitis urbans i els processos de gentrificació. Els grafitis tradicionalment assenyalaven als no-residents aquelles zones que NO havia de trepitjar – sobretot com a turista – per la seva pròpia seguretat, marcant les fronteres del beaten track turístic. Entre aquestes zones i el recorregut turístic tenim el controlled edge (Hannigan, 2007) on els visitants poden experimentar amb el ‘perill pacificat’ i ‘l’espontaneïtat planificada’ i on els grafitis tendeixen més cap a art urbà que no pas garbuixos de malcontent.

Sabem que l’art urbà és el cosí acceptat del grafiti i, tot i estar autoritzat i encarregat, encara pot representar una forma d’expressió reivindicativa (Maddox, 2016).  Quan es comença a plantejar l’art urbà com a generador de mobilitats turístiques més enllà d’element gentrificador (Gill-Quirke, 2015), es parla també de street art com a procés d’artwashing i la espectacularització dels barris ‘pobres però sexis’ (O’Sullivan, 2014).

Segons Joag (2016), el barri novaiorquès de Long Island City és un dels barris que s’està gentrificant més ràpidament a nivell residencial i comercial (en part gràcies a la seva proximitat a Manhattan) i argumenta que són els artistes que van fer destacar l’atractiu del barri, tot afectant les dinàmiques socials i els preus de l’habitatge. Després d’impregnar el barri amb valor creatiu, el col·lecti artístic va ser desplaçat a favor d’habitatge i consum de luxe. Joag insisteix que a Nova York, barris tals com Williamsburg i Bushwick són els nous meccas per als grafiters i per tant, per al seus seguidors turistes. Però encara no es reconeix el paper de l’art urbà i el turisme que l’envolta en els processos de desplaçament, on efectivament els artistes acaben contribuint al seu propi desplaçament.

El turisme de street art apareix on hi hagin concentracions de grafitis destacats i cada vegada més es veuen rutes turístiques al seu voltant. Algunes rutes de grafitis a Paris, Londres, Melbourne i altres llocs fan servir la plataforma AirBnB com a intermediari per a gestionar reserves i anunciar-s’hi com a experiències turístiques, tot assenyalant l’apropament polèmic de la plataforma multinacional d’allotjaments al món de visites i experiències guiades.

Però no tot són impactes negatius i això depèn fonamentalment del marc contextual micro-local i els fluxos i dinàmiques que s’hi estableixen. Els grafitis poden tenir algun paper com a agent de desenvolupament sostenible per a comunitats locals? Tenen la capacitat d’efectuar canvi socioeconòmic positiu i de llarga durada?

El turisme de grafitis com a desenvolupament local i com a eina de revitalització

N’hi ha que argumenten que els grafitis tenen molt potencial a l’hora de parlar d’un turisme més sostenible amb màxima rellevància sociocultural local. Es parla en alguns contextos dels grafitis com a agent de revitalització local, al nivell de projectes i comunitats que poden emergir a partir de la seva presència.

Des de fa pocs anys, el petit poble de Penelles (La Noguera) ha esdevingut un centre neuràlgic de street art rural amb abast internacional. L’any 2016 s’hi va crear el Gargar festival, un Festival de Murals i d’Art Rural creat per Binomic.cat amb el suport de l’Ajuntament de Penelles i la Diputació de Lleida, que segons la seva web, vol “difondre la cultura artística al món rural, fent de Penelles un referent, implicant la gent en un tema únic i diferent del que ens puguem sentir orgullosos, dinamitzant el poble i potenciant el turisme”. L’objectiu del festival és valorar, impulsar i donar visibilitat als artistes i altres formes d’intervenció artística en l’espai públic rural, en contrast amb el context urbà habitual de molts graffitis. Aquest 2018 s’ha celebrat la tercera edició i 26 participants han estat escollits entre 280 sol·licituds de grafiters de tot el món que plantejaven “propostes de gran nivell”; fet que ha dificultat la selecció. I els organitzadors mantenen que “ningú fa cinc anys hauria pensat que enmig de la Noguera, l’Urgell i el Pla d’Urgell hi trobaria un reducte rural convertit en el municipi amb més grafitis [sic] per càpita de l’Estat. Surt un mural per cada 7 habitants, no ho pot dir tothom”.

Segons com observa la Mònica Mombiela, passejar pels carrerons de Penelles s’ha convertit en una visita a un museu d’art de carrer a l’aire lliure, on qualsevol racó o façana pot sorprendre amb un dibuix fet amb l’esprai de les desenes de grafiters que han deixat la seva marca al poble. L’efecte secundari turístic que representa aquesta empremta en les parets de carrers i places durant tot l’any sembla haver estat més aviat benvingut, donat que amb aquesta iniciativa ha pogut convèncer a la gent de sortir de l’A2 i fer-hi una visita.

Però mentre els organitzadors d’aquest tipus de festival sovint s’interessen més per la cultura particular dels grafitis (que més que res celebra la seva capacitat d’atracció i estil propi), s’ha de tenir en compte que és als espais d’expressió visual no-comissionats i no supervisats que realment s’hi genera art amb significat local i consciència social, més enllà de la subcultura polida i presentable de l’street art internacional (Ganzeer, 2016).

Dit això, a Penelles es podria dir que l’avantatge principal d’haver organitzat el festival no tenia tant a veure amb crear teixit social local, sinó amb crear/produir un nou escenari per al consum turístic amb la finalitat de contribuir a objectius de desenvolupament local creatiu i el creixement econòmic. A partir de la petita-però-sostinguda onada de visitants que ha generat el festival (i el seu llegat permanent en esprai), han aparegut nous espais de consum contemporanis (un bar-restaurant incorporat en un macro-grafiti d’un llop (amb cara simpàtica), una botiga-taller d’estampacions amb productes de proximitat i un cafè a l’aire lliure, presidit per una Alícia en gran format.

En el millor dels casos, des de les seves arrels com a mitjà d’expressió per al jovent desencantat i marginat com per a fer-se visible de forma simultània, els grafitis s’han convertit en una disciplina artística bona fide i una força potencial per al canvi social, econòmic i cultural – pel bo i pel dolent. Mentre les ciutats es veuen cada vegada més serialment reproduïdes en nom de la competitivitat urbana, els grafitis encara representen una de les poques maneres que ens queden per a poder respondre al nostre entorn de manera publica, expressiva i subversiva (Cathcart Keays, 2015).

Veiem, doncs, que hi ha tantes lectures i facetes múltiples de la relació entre turisme i grafitis com per concloure que, més enllà d’esoterisme, s’hi poden crear nous circuits turístics, noves narratives d’espais turístics i impactes territorials molt reals. Lluny de ser un element aleatori en el turisme, els grafitis poden arribar a influir en sentits molt inesperats – són una forma d’expressió, per definició efímera, que pot arribar a tenir impactes duradors en les comunitats locals.

(Visited 106 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Doctora en Geografia Humana per la Universitat de West of England, Bristol, Regne Unit. Actualment és Professora Agregada als Estudis d'Economia i Empresa de la UOC on realitza docència en l'àmbit del turisme i sostenibilitat. Des del 2003 és membre del Grup de Recerca en Anàlisi Territorial i Estudis Turístics (GRATET) de la URV i membre del grup de recerca NOUTUR de la UOC.
Comentaris
Deixa un comentari