Les residències secundàries. Un altre cop en l’ull de mira

14 abril, 2020 calella costa brava

Malgrat l’obligatorietat de confinament de la població que s’ha establert per fer front a la crisi sanitària de la COVID-19, els recordatoris freqüents que han fet els mitjans de comunicació i l’amenaça de sancions imposades als infractors, per Setmana Santa molts ciutadans s’han desplaçat, o han intentat fer-ho, a localitats on disposen d’una segona residència. Amb l’increment de la mobilitat de procedència urbana (on són més nombrosos els casos de portadors de la malaltia) es corre el perill de propagar encara més la malaltia i a posar en perill a població de risc, especialment en pobles rurals o de muntanya on la població acostuma a estar més envellida.

És evident que aquesta actitud deriva d’una actitud incívica, egoista i poc responsable, que d’altra manera per a molts resultaria incomprensible. No obstant això, per entendre millor per què la gent segueix acudint a les seves residències secundàries de forma irracional cal comprendre que ha suposat en l’àmbit cultural, sociològic i fins i tot psicològic, el fenomen residencial a Catalunya i perquè per a molts és malentès com una necessitat i un dret.

El fenomen de la residència secundària

La dimensió de la residència secundària a Catalunya, i per tot el Mediterrani espanyol, és tal que podem parlar d’un fenomen estructural i arrelat a la identitat urbana com pugui ser les rotondes de carretera o el pa amb tomàquet. Fa moltes dècades que la construcció d’habitatges forma part del motor econòmic del país (almenys fins a la darrera crisi financera), fruit de la combinació d’un model econòmic extractiu que fomentava l’accés fàcil al finançament i el crèdit als particulars i d’una elevada accessibilitat en vehicle privat des dels centres metropolitans a pràcticament qualsevol punt del territori, convertint-lo així en potencial mercat.

Així, segons el darrer cens d’habitatge espanyol (2011), Catalunya tenia un total de 918.437 habitatges secundaris o desocupats (format que a la pràctica també acostuma a correspondre a residències secundàries). Ras i curt, això vol dir que gairebé una quarta part dels habitatges (23,7%) totals a Catalunya no són principals. S’expressi com s’expressi les magnituds del fenomen són espectaculars.

De mitjana a Catalunya hi havia, l’any 2011, 121,8 habitatges de residència secundària per cada 1000 habitants, cosa que, en una ocupació hipotètica del 100% (i suposant 2,5 places per residència secundària), implicaria gairebé invertir la població urbana-rural, ja que pràcticament la meitat de la població seria temporalment rural o rururbana. De fet, quan els experts analitzen la mobilitat residencial en períodes de vacances parlen obertament d’un fenomen de contraurbanització causada per fluxos temporals. Finalment, hi ha molts municipis on el volum d’habitatges secundaris supera als principals. En són els casos més extrems municipis com Llançà, Castelló d’Empúries, Creixell, Salou, Cunit, etc.) on el percentatge de segones residències supera el 50 o 60% del parc d’habitatges total local.

El valor social i econòmic de la segona residència

Per explicar la percepció de la segona residència, a tots aquests elements, cal afegir altres factors que es vinculen amb el valor social (d’ús) i econòmic (de canvi i d’intercanvi) que es dóna a la segona residència.

L’estatus i el prestigi social vinculat a la possessió d’una segona residència, un factor tradicionalment important, ha anat deixant pas a altres que cada vegada tenen més pes. Malgrat que acostuma a no tenir les prestacions i serveis d’un habitatge principal, per a moltes persones i en determinats moments del seu cicle de vida, la residència secundària actua com un refugi social. Els canvis en el format de les llars i la seva fragmentació, unit a la dificultat creixent per accedir a un habitatge, ha fet de les residències secundàries un primer estadi cap a un habitatge principal ni que sigui de forma temporal (per exemple en casos de  divorcis o separacions).

taull segona residencia

També cal considerar factors culturals derivats de la manera com les ciutats s’han desenvolupat. Els humans necessitem espais amb llocs on sentir-nos identificats, però no sempre la societat postindustrial els ofereix. L’antropòleg Marc Augé parla de la ciutat actual com una acumulació d’espais urbans sense llocs i, en conseqüència, sense identitat. En el marc de la teoria de la compensació, això es pot associar a la necessitat dels urbanites de consumir paisatge a partir de la segona residència, donat que la construcció del paisatge rural ha estat fruit d’un procés històric lent i de fons, el qual aporta història, simbolisme o identitat als llocs que poden mancar a les ciutats actuals. Finalment afegir que els béns immobles en general i, en particular la segona residència, han tingut un valor de canvi (per exemple per a invertir o com a patrimoni disponible per obtenir rendes en moment de necessitat) i d’intercanvi (com, per exemple, l’ús per a lloguer o, més recentment, com a instrument per a la microemprenedoria en el marc de les plataformes de P2P).

El cas de Catalunya

Tots aquests elements ajuden a entendre millor, que no a justificar, el perquè de la necessitat de la segona residència. Així, si bé hi ha segones residències a la majoria de països europeus, a pocs llocs pren la dimensió cultural i social i la magnitud que té a Catalunya. De fet, a la majoria de llocs, on la segona residència va associada a un fenomen turístic vacacional, no s’acaba d’entendre bé perquè a tan poca distància de l’habitatge principal s’ubiquen tantes segones residències. En canvi, aquí la proximitat existent, en temps i espai, entre llocs de residència habitual i temporal pot acabar generant la sensació que es viu en un únic espai de vida metropolità o, dit d’una altra manera, que existeix una sensació psicològica que els llocs de residència no habituals formen part de la quotidianitat dels individus i que potser també s’associen a la seva identitat.

Si això es combina amb aspectes com el progressiu acostament en els estils de vida que pràcticament ha extingit la diferenciació social entre camp i ciutat, l’assimilació de l’entorn natural i rural a la qualitat de vida o el paper de refugi social que han jugat les segones residències en els cicles vitals de les famílies, es pot haver creat la percepció que són un bé necessari.

El debat expert sobre els impactes de les segones residències inclou aspectes urbans, urbanístics, ambientals i econòmics. Ara se li afegeix una nova dimensió, de salut. No obstant això, les notícies puntuals que han sorgit arran de la COVID-19 amaguen un debat molt més de fons que és què hem de fer i com hem de gestionar el parc residencial actual i, de retruc, el format en què sovint s’expressen: les urbanitzacions residencials. Seria bo que la situació d’emergència sanitària intensifiqués aquest debat d’una realitat latent que abasta tot el territori i que demana solucions més enllà de la planificació urbana i l’ordenació del territori, que també.

Autor / Autora

Director del Grau en Turisme dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya.

Comentaris

Deixa un comentari