El crash pandèmic

23 Març, 2020 caiguda-de-la-borsa

Es fa difícil fer previsions acurades quan l’arribada d’un fet inesperat provoca un daltabaix econòmic i social impensable malgrat que, amb posterioritat als fets, probablement molts tractaran de justificar que el succés era previsible, tal com la teoria del cigne negre ens explica.

Sia com sia, és un bon moment per a reflexionar envers on som i el que sabem. L’impacte de la pandèmia probablement dependrà de dos factors: la seva capacitat de propagació a més persones i països i el grau d’eficàcia de les mesures de previsió, detecció i contenció.

Cada país, les seves mesures?

Envers el primer factor, pel que ens diuen els experts, la capacitat de fer prediccions és limitada perquè les cadenes de transmissió porten ja temps fora de control, no es disposa encara de vacuna i perquè es tracta d’un virus nou del qual es desconeixen encara característiques essencials com l’estacionalitat o la capacitat de mutació. La informació canvia cada dia i ens limitem doncs a replicar escenaris basats en l’evolució d’altres països. Però aquesta evolució depèn críticament del segon factor. És a dir, de l’encert en les polítiques que tracten de frenar la corba de contagis identificats.

I en aquest cas, la fortuna va per barris, vista la dispersió de mesures preventives i de contenció aplicades arreu del planeta. Una crisi sanitària de naturalesa global exigiria mesures de resposta globals però el multilateralisme va de baixa, en aquests temps de neoproteccionisme comercial, Brexit, negacionisme climàtic i populismes retrògrads. A molts despatxos de spin doctors de la política, sembla que la ciència estigui deixant de ser sexy. El temor a un futur tecnològic i econòmic incert desperta pors i incita un gir conservador al qual algunes elits polítiques saben treure profit.

L’impacte en la producció i l’oferta

En aquest escenari més carregat d’incògnites que de certeses, fer previsions econòmiques és encara més agosarat del que és habitual. Ja sabem que el primer semestre de l’any serà desfavorable i que la recessió vindrà a visitar a les economies que a finals de 2019 ja estaven en plena desacceleració. La COVID-19 haurà donat el cop de gràcia. Fins on i quan serà la davallada? Aquest és el moll de l’os. Si les primeres dades ens indiquen que l’aturada d’activitat en una regió important per a l’economia xinesa (però no pas la que més) ha causat una davallada del 13% en la producció industrial del país, construint un escenari similar de progressiu desplaçament en forma d’U durant els pròxims mesos amb descensos d’activitat que vagin entre el 10 i el 25%, no seria estrany veure una davallada d’entre el 4 i el 8% del PIB amb relació a les estimacions anteriorment fetes. Superior a l’impacte de la crisi financera però concentrada en el temps i que donaria lloc a caigudes molt inferiors per al conjunt de l’any, un cop l’activitat es recuperi. En l’escenari optimista, és clar. Cada país patiria l’impacte en funció del pes de les activitats industrials i dels serveis relacionats amb la mobilitat, com el turisme, en la seva economia.

En cas d’episodis de crisi sobtada, la durada i intensitat dels seus efectes normalment depenen de quan canviïn les condicions dels mercats i de l’encert en les mesures de política econòmica adoptades. Pocs dubtes hi ha envers el caràcter mundial d’una crisi sanitària que ha començat a l’anomenada Fàbrica Àsia, per on circula una part important de les principals cadenes globals de valor. En reduir-se o aturar-se la producció de components, productes intermedis o primeres matèries industrials l’impacte inicial es traslladà primer al llarg de la cadena de producció, provocant una crisi d’oferta que va poder ser compensada temporalment amb els estocs disponibles o mitjançant la substitució per proveïdors alternatius. Però l’extensió del virus ha fet que la crisi econòmica hagi mutat, requerint ara un intervencionisme polític urgent i extrem. La crisi d’oferta s’ha transfigurat en una crisi severa de liquiditat i demanda.

Una lenta i llarga recuperació

De manera que, malgrat que les bones noves arribin des del continent asiàtic, l’impacte econòmic advers en les nostres latituds tardarà a diluir-se. Malgrat que, en un primer moment, els organismes econòmics internacionals varen respondre tímidament a l’esclat de la crisi preveient un ràpid retorn a la normalitat en forma de V, la tossuda realitat ens està demostrant el contrari.

La recuperació econòmica a la Xina i les economies del seu entorn proper progressivament ajudarà a millorar les expectatives i probablement a modificar el sentiment dels mercats. Sobretot, d’uns mercats financers col·lapsats que conviuen molt malament amb la incertesa. Recuperació econòmica asiàtica, millor contenció en l’extensió i letalitat de la pandèmia, les elevades rendibilitats per dividends i algunes operacions d’adquisicions probablement ajuden a delimitar el terra de la caiguda dels mercats de valors. Abans però que els profit warning apareguin, advertint de l’impacte de la crisi en el compte de resultats de moltes empreses i que les dades trimestrals del PIB confirmin la magnitud de la tragèdia. Viurem temps volàtils al parquet borsari.

mapa impacto coronavirus
Font: Erik Mclean a Unsplash

Però el confinament a casa, la reducció d’activitat econòmica i la paralització gairebé completa de les activitats relacionades amb la mobilitat ja han tingut, com a conseqüència, aturades de projectes d’inversió, disminucions sensibles de producció, una severa crisi d’ingressos a molts treballadors autònoms i ajustos d’ocupació a moltes empreses, sobretot industrials. Si bé aquestes conseqüències han de tenir necessàriament un caràcter temporal, la recuperació de la demanda interna i dels mercats d’exportació serà condició necessària però no suficient per al retorn a la normalitat viscuda.

Bàsicament, perquè les decisions d’inversió i contractació de treball sovint requereixen una certa predicibilitat. El retorn de la confiança empresarial pot requerir més temps del que ara podem preveure a causa d’un entorn que, coronavirus a part, no esvairà fàcilment les incerteses existents. Però també perquè l’experiència demostra que la sortida dels períodes de crisi sovint esdevé una oportunitat empresarial per a reconfigurar tasques i funcions, en una direcció diferent de l’existent.

Com podem assolir l’estabilitat econòmica?

Del que es tracta, doncs, és d’aconseguir mitigar i acotar el màxim en el temps l’impacte recessiu mitjançant accions a càrrec del pressupost públic que tindran una durada incerta. És precisament l’estabilització una de les principals funcions i responsabilitats de la política econòmica. És a dir, la necessitat de mitigar la intensitat dels cicles econòmics, sobretot dels adversos.

Com fer-ho? Sostenint tant com sigui possible la demanda agregada. Primer, protegint al màxim els nivells d’ocupació. Segon, impulsant directament l’activitat econòmica. Com es conjuguen aquestes fites amb una crisi sanitària que exigeix confinament? Reforçant l’activitat dels serveis essencials i, en cas de destrucció inevitable d’ocupació o paralització de l’activitat, establint mecanismes de sosteniment de rendes. Un cop ja entrats en territori ignot amb la crisi financera amb l’impuls de polítiques monetàries altament heterodoxes sota l’epígraf del quantitative easing, ara li pertoca experimentar a les polítiques fiscals.

D’aquesta manera observem com els diferents governs regulen a tort i a dret mitjançant moratòries fiscals i hipotecàries, reduccions impositives, complements als subsidis d’atur, alleujament de  requeriments per a l’accés a les prestacions públiques, ajuts econòmics directes, nacionalitzacions d’empreses, més inversions i recursos als serveis de salut, adquisicions directes de productes i serveis, controls sobre els preus i pagaments de lloguers o serveis bàsics, entre d’altres assajos fiscals, pressupostaris i normatius.

Mesures econòmiques i de finançament

És en aquests moments, però, com més es manifesten les misèries del nostre model econòmic, amb una part del teixit productiu oposada de forma recalcitrant a impulsar mesures de major flexibilitat interna i que confia sempre a superar els canvis de cicle econòmic amb ajustos salarials o d’ocupació. Les limitacions d’un teletreball efectiu, l’escassa digitalització o el poc arrelament de fórmules més flexibles de dedicació laboral suren quan la corrent baixa bruta i  empudegada. Molesta encara més als sentits l’enaltiment del sistema sanitari per part d’irresponsables que amb el mantra de l’austeritat miraculosa justificaven les retallades indiscriminades en uns serveis públics que atenen a necessitats socials i ens identifiquen com  a comunitat: la salut, l’educació, la dependència o la ciència.

A banda d’un confinament indispensable, tot i que probablement insuficient, les millors notícies de les mesures provenen de l’ampli consens existent en la direcció de la política econòmica i de la capacitat per rectificar i ampliar l’abast de les actuacions a mesura que l’epidèmia avança.  La principal derivada de la interrupció en la cadena de subministraments i, posteriorment, de comandes, rau en la crisi de finançament per a moltes empreses que no disposarien de recursos per atendre els seus compromisos de pagament, nòmines laborals incloses. Per aquest motiu, la injecció de liquiditat al sistema financer i els avals públics als crèdits bancaris esdevenen indispensables. De savis és rectificar i, des del vessant monetari i financer, els compromisos adquirits pel Banc Central Europeu i per l’Eurogrup, després d’unes intervencions inicials massa tímides, mostren el bon camí.

Des del vessant fiscal, tots reconvertits de sobte a un Keynesiasme massa simplista, no es discuteix la urgència arreu d’un impuls fiscal, flexibilitzant els compromisos prèviament adquirits amb la disciplina pressupostària i malgrat les preocupacions preexistents amb el deute públic existent. Res no hi ha, però, més nociu que el rigor mortis i sabem que l’endeutament només esdevé sostenible si l’evolució del PIB supera el cost del deute. Per això, la continuïtat del programa de compres de deute sobirà per part del BCE és molt convenient a fi de mantenir els tipus d’interès continguts i oferir marge de temps per a quan arribi la reactivació econòmica.

Malgrat tot, ens en sortirem

És cert que el marge d’actuació per a una política fiscal més expansiva és força limitat, després d’un rescat bancari dissenyat per protegir els interessos de les entitats creditores i que ha dut el nivell d’endeutament de les arques públiques al que l’economia és capaç de generar en tot un any. Però a ningú no se li escapa que res no fa més insostenible el deute que l’absència de creixement econòmic. I davant d’una emergència sanitària que afecta la salut i supervivència de les persones, altres prioritats econòmiques haurien d’esdevenir de segon ordre. Altre cop, com en el cas de la crisi hipotecària, el problema se socialitza i l’Estat assumirà el gruix dels riscos econòmics però, en aquest cas, el bé més gran fa que els conflictes de risc moral siguin gairebé negligibles.

Dol, però, que la crisi sanitària agafi les institucions europees en plena negociació a la baixa del nou marc financer 2021-2027. La pèrdua d’impuls del projecte d’integració europeu té les seves conseqüències, també, en una dotació risible de fons de contingència. De manera que els costos de les polítiques de xoc es pagaran a escot. Europa atorgarà flexibilitat però pocs recursos, una solució que ajuda poc als qui ja tenen més dificultats per a finançar-se.

Malauradament, en absència de coordinació internacional, les respostes seran doncs sobretot de caràcter individual. Creuem els dits perquè el BCE continuï amb la seva política de whatever it takes (el que faci falta). Tal vegada només l’activació del Mecanisme Europeu d’Estabilitat podria obrir una escletxa d’aire fresc per a les economies més endeutades. Només cal observar com les economies europees més afectades pel virus també estem encapçalant el rànquing de les més endeutades. Un cop més, haver fet tard i malament els deutes té conseqüències i renunciar encara avui al federalisme fiscal o a la mutualització del deute sobirà que requeririen la unió monetària deixa l’economia europea desprotegida davant populismes perillosos. Creuem els dits…

La crisi passarà i ens en sortirem. En interès propi i de tota la comunitat, cal confiar en els experts, fer el màxim cas de què ens diuen i quedar-nos a casa el temps que faci falta. Tant de bo s’aturin ben aviat les conseqüències fatals en vides humanes perdudes. I quan tot passi, farem balanç i mirarem no només l’evolució de la renda, també ens haurem de fixar en els canvis a la seva distribució, per tal d’avaluar si aquest cop el cost de la crisi ha viatjat per paratges més equitatius.

Sobre l'autor

Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Expert en economia internacional, política econòmica, economia regional i urbana, sistemes d'innovació, hisendes territorials, models de negoci a internet i geografia econòmica.

Comentaris

Deixa un comentari