Efectes de la COVID-19 en el Turisme: factors a considerar (2)

23 abril, 2020 vista panorámica barcelona

En el primer article publicat en aquest mateix blog (7 d’abril de 2020) sobre l’anàlisi dels efectes de la COVID-19 en el turisme, assenyalava que per afrontar la crisi, primer és necessari conèixer la seva dimensió. I atès l’alt grau d’incertesa que envolta a aquesta crisi històrica, avui no és possible calcular els seus efectes amb precisió. Sí és possible, i necessari, examinar els factors que poden condicionar aquest impacte. Factors que han de subministrar informació vital en aquells processos de presa de decisions d’urgència inajornables, sense marge per conèixer més detalls sobre la dimensió de la crisi.

Reactivació en dues fases: una distinció entre indústria i serveis

En aquella primera reflexió, s’indicava que la durada de l’emergència sanitària seria el factor determinant per estimar amb criteri els efectes de la crisi en el turisme (o en qualsevol altre sector). Òbviament, a major durada de l’emergència, major intensitat de la crisi. Quinze dies després d’aquella reflexió, amb relació a aquest espai temporal de contingència, s’han produït novetats importants que donen motiu a ampliar les consideracions. La ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, ha revelat informacions rellevants sobre el calendari de reactivació econòmica previst pel Govern espanyol. Es planteja una recuperació gradual de l’activitat en dues fases que es dividirien entre el que denominen “sectors productius” i “sectors de serveis”, sobre els quals destaquen el turisme. El restabliment dels primers s’estima progressiu fins a l’estiu, mentre que el dels segons es perllonga fins a finals d’any o principis de 2021.

Una distinció que es fonamenta sobre la base del grau d’intesitat d’aglomeració de persones que requereix el desenvolupament d’una activitat. Manifestacions multitudinàries esportives, culturals, comercials, festives… acompanyen al turisme en aquesta fase. Una estratègia de desescalada previsible, però que fins ara no tenia calendari, considerant (davant l’evident risc de rebrot de l’epidèmia) amb molta prudència l’actual. Només el descobriment efectiu d’una vacuna podria reduir al mínim aquesta incertesa i ampliar al màxim les expectatives d’accelerar la recuperació.

Examinant aquesta agenda s’identifica ràpidament una primera inquietud. L’escenari previst pel Govern, només des del punt de vista del turisme, implica, al costat d’elevades pèrdues econòmiques en un període clau de temporada alta, que una mica més de dos milions de llocs de treball estan en l’aire durant pràcticament 10 mesos. Es contempla una flexibilització progressiva que podria reactivar algun tipus d’activitat turística, ajustable a les mesures de control que els científics experts en salut hauran d’arbitrar, i per tant pal·liar, encara que sigui molt parcialment, la caiguda de la desocupació. Especialment significatives són les xifres del mercat laboral referides a la restauració. Com s’exposa des d’Exceltur (1), aquest subsector generava en 2018, aproximadament 1,2 milions d’ocupacions, xifra que suposa el 46% (gairebé la meitat) del total de llocs de treball oficialment atribuïts al turisme. Certament, com s’apunta també des d’Exceltur, aquesta xifra es presta a confusió perquè caldria distingir entre aquelles empreses de restauració que tenen com a clients exclusivament turistes, aquelles que tenen com a consumidors només a residents locals i unes terceres que poden tenir una doble demanda que combina turistes i no turistes. Si es considera aquesta distinció, des d’Exceltur sobre la base de les dades de l’INE, s’estima que tan sols el 27% de l’activitat de la restauració a Espanya depèn del turisme.

Aquest matís és important a l’hora d’analitzar amb precisió l’impacte econòmic de les activitats turístiques. Però en la conjuntura d’emergència actual, no és significatiu. El rellevant és que aquests milions d’ocupacions (no importa ara la seva ubicació estadística), als quals es poden unir els que depenen de comerços, activitats esportives, culturals, d’oci, festives… s’enfronten a un període llarg d’inactivitat que s’allunya de l’escenari de la versió més optimista dels inicialment previstos. En la primera reflexió deixàvem constància de l’aposta dels poders públics per dictaminar, amb major o menor encert, disposicions tendents a garantir en la mesura del possible durant el període d’emergència la supervivència de les empreses i els treballadors, especialment als més vulnerables.

Sobre paràlisi econòmica i gestió pública

Per pal·liar els efectes més apressants d’aquests últims, s’ha avançat també en els últims dies la voluntat d’estendre a partir del proper mes de maig la denominada renda mínima vital per atendre als casos més urgents d’aquelles persones sense ingressos. Una proposta que compta amb experiències prèvies de proximitat, com al País Basc, i més llunyanes, com a Japó. Es tracta d’una mesura d’emergència temporal que entronca amb una proposta de més llarg termini subjacent en un debat latent en els últims anys associat al desenvolupament de la intel·ligència artificial, la robòtica i l’automatització i els seus suposats efectes negatius sobre el mercat laboral: la renda bàsica. Un debat sobre un concepte polèmic i complex que l’actual crisi ha reobert amb força. Amb grans teòrics avantatges però també amb enormes interrogants com descriu amb detall el catedràtic Juan Torres (2), entre ells el del seu finançament i abast.

En qualsevol cas, l’anunciada i necessària renda mínima vital serà un element més que contribuirà al ja de per si mateix espectacular increment de la despesa pública que està ocasionant la crisi sanitària. Dispendi estatal de grans proporcions al que haurà de respondre la ciutadania previsiblement veient minvada de forma significativa la seva capacitat adquisitiva a curt, mitjà i, segurament, llarg termini. Una conjuntura amb efectes directes negatius en la comercialització de serveis turístics vacacionals, especialment de llarga distància, al cap i a la fi com dèiem en la primera reflexió, un producte de consum no essencial.

En l’àmbit del turisme, en els últims temps el debat sobre la massificació de determinades destinacions estava molt present en l’opinió pública, amb casos mediàtics com els paradigmàtics de Venècia o Barcelona. També s’estenia la idea sobre la necessitat de prendre consciència dels costos ambientals  de les activitats turístiques, especialment sobre els viatges amb avió (amb la paradigmàtica campanya internacional flygskam) o en creuer. Des de diversos col·lectius es postulava com a proposta per reconduir aquestes situacions un altre concepte no menys polèmic i complex que la renda bàsica, com el de decreixement, no tant com a sinònim de creixement econòmic negatiu sinó com un replantejament de l’activitat econòmica no basada en el creixement. Els efectes de la crisi de la pandèmia han provocat no ja un decreixement, sinó una dràstica paralització total de l’activitat turística. Òbviament, una situació que no té res a veure amb la dels processos de decreixement que es proposaven i que ha desbordat qualsevol previsió anterior.

“Reset” o com reiniciar l’activitat

En el marc d’aquest estancament serà rellevant mesurar les conseqüències de les decisions de reactivació que es prenguin des de la perspectiva de la gestió pública en els pròxims mesos perquè aquestes resolucions poden condicionar l’estructura i dimensió del sector en els pròxims anys. Decisions que poden reconfigurar l’estructura i dimensió del sector davant renovades condicions de l’entorn per a l’oferta i també de les noves expectatives de la demanda. Utilitzant un terme del ministre d’Universitats i catedràtic de la UOC, Manuel Castells, referit a l’impacte de la pandèmia en la societat, es pot produir un “reset” (2). I això en un escenari de sostenibilitat turística en el qual els interessos dels residents haurien de guanyar protagonisme en els processos de decisió i en un entorn en el qual els turistes han de passar a considerar-se, més que mai, també com a residents -temporals, amb drets, però també amb obligacions- que comparteixen una mateixa idea de destinació, entesa com a espai territorial vital.

bus turístico

En la fase de recuperació del turisme (quan es produeixi) els gestors de les destinacions hauran d’estar preparats per afrontar les exigències d’un nou entorn amb referents renovats en l’horitzó. Elements com la imatge (i realitat) de la seguretat i el control sanitari passen a ser d’alta sensibilitat, des de la perspectiva de l’oferta i de la demanda. I en aquesta fase pot ser efectiva la col·laboració amb intermediaris turístics tradicionals. En la segona meitat del segle XX, els turoperadors van jugar un paper fonamental en el desenvolupament del turisme de masses a Europa. La seva participació en els processos de comercialització va ser decisiva perquè els primers turistes sense experiència viatgera prèvia a l’estranger, allunyessin temors confiant en una marca local que els inspirés tranquil·litat per contractar els serveis bàsics de les seves vacances (transport i allotjament).

La caiguda de Thomas Cook (amb variades i múltiples causes sobretot de gestió empresarial) ha estat interpretada com el final d’un model. Certament, la irrupció d’internet ha transformat la funció dels intermediaris turístics, però aquest rol segueix tenint més rellevància de la qual normalment se li atribueix i en situacions d’emergència sol fer més palesa la seva funció en la cadena de valor. Aquestes organitzacions, en els seus diferents nivells, poden jugar un paper important en aquesta fase de reactivació de la confiança i la seguretat en la demanda.

El rol de la gestió pública adquireix en aquest període una rellevància màxima. S’enfronta a processos de decisió determinants. Com s’administra l’ajut a les empreses? La resposta a aquesta pregunta requereix planificar amb models de referència. Així, per exemple, a Estats Units l’administració Trump ha optat per un rescat de les companyies aèries per valor de 25.000 milions de dòlars amb l’objectiu d’evitar fallides i acomiadaments. I sorgeix aquí, entre uns altres, el debat sobre si, davant la magnitud d’aquesta intervenció, l’administració ha de condicionar-controlar les estratègies futures d’aquestes corporacions, per exemple, en el cas del transport, reduint el seu impacte mediambiental amb el desenvolupament d’energies renovables. Més enllà dels formats que pot adquirir la intervenció estatal en aquesta fase, el debat ha de situar-se també en el rol que l’administració ha de jugar com a eix d’identificació dels nous motors de transformació social i econòmica per gestionar de la manera menys traumàtica possible  l’adaptació al canvi. Àmbits en els quals la formació i la recerca tenen un rol fonamental.

Com dèiem, les decisions que es prenguin aquests dies poden condicionar la configuració sectorial dels pròxims anys.


Referències

(1) Exceltur (2018). Estudio sobre el empleo en el sector turístico español. https://www.exceltur.org/wp-content/uploads/2018/04/ESTUDIO-EMPLEO-SECTOR-TURISTICO-EXCELTUR.pdf

(2) Torres, J. (2019). La renta básica. Barcelona: Deusto.

(3) “Reset”, La Vanguardia, 18 de abril de 2020. Artículo de opinión. Castells, M. https://www.lavanguardia.com/opinion/20200418/48576108269/reset.html

Autor / Autora

Professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Investigador del grup de recerca en Turisme de la UOC, NOUTUR. Director de Oikonomics, Revista d'Economia, Empresa i Societat de la UOC. Autor del llibre “Turismo justo, globalización y TIC” (2009) i, amb Luis de Borja, “El nuevo paradigma de la intermediación turística” (2009).

Comentaris

Deixa un comentari