Els salaris no pujaran per art de màgia

ECONOMIA – Article publicat a 25 de Juliol de 2017.


Fa uns dies, en una entrevista a RAC1, el professor Xavier Sala i Martín explicava, parlant de la qüestió de les pensions de jubilació, que “o bé els avis del futur hauran de cobrar menys, o bé s’hauran d’augmentar les cotitzacions als treballadors joves, o bé caldrà treballar fins als 70 o als 75 anys, o bé una combinació de les tres”; i davant la pregunta del presentador sobre si aquestes eren les úniques solucions possibles, l’economista va respondre que una altra seria “que d’alguna manera màgica aconseguíssim que els salaris es multipliquessin”.

Per la seva banda, Miquel Puig, en un article a La Vanguardia de fa unes setmanes, comentava que “la diferència entre el bon i mal turisme és com paguen als seus treballadors”. I, en un altre article, el mateix economista considerava que és gràcies als empresaris innovadors que les condicions laborals milloren i posava com a exemple el cas de Henry Ford.

Jo no crec en la màgia ni en què els empresaris innovadors surtin per generació espontània.


A més, com a economista em sento responsabilitzat de pensar, valorar, debatre, proposar,… polítiques i accions que intentin avançar en el camí socialment més desitjable, que en el cas que ens ocupa, coincidim, és aquell que generi una dinàmica de creixement dels salaris.

El què determina el nivell salarial d’una economia és el seu model productiu, és a dir, quins béns i serveis es dediquen a produir els assalariats, quina és la seva intensitat tecnològica i de coneixement, si són més o menys comercialitzables internacionalment, etc.  mentre que el com evolucionen els salaris al llarg del temps ho determina l’evolució de la productivitat i el marc legal regulador de les relacions laborals, el qual determina la capacitat dels factors productius d’apropiar-se de les rendes generades al llarg dels múltiples processos de producció.

En aquest sentit, a Espanya i a Catalunya s’ha produït al llarg de les darreres dècades una important pèrdua del pes relatiu de la indústria dins del total produït. Aquesta evolució és el resultat de diversos factors entre els què destaquen, per una banda, la intensificació del procés de globalització, amb el sorgiment i consolidació de les anomenades economies emergents (Corea, Xina, Tailàndia, Indonèsia, Vietnam,…) com a grans tallers del Mon i, per altra banda, pel poc interès mostrat per la Unió Europea de fer front als seus desequilibris productius i estructurals, els quals no només no s’han reconduït sinó que han tendit a agreujar-se.

money salary raiseSi una cosa semblava justificar i donar sentit a que economies com l’espanyola formessin part del procés d’integració europeu era, precisament, que aquest actués de protecció enfront l’acceleració de la globalització donat que havia de permetre que les economies europees tradicionalment productores de béns i serveis d’inferior valor afegit, i que per tant entraven en competència directa amb les economies emergents, evolucionessin i convergissin cap als patrons productius de les economies tecnològicament més avançades del nord d’Europa i assolissin així, una inserció més sòlida en una economia mundial cada vegada més globalitzada.

Però l’evolució no ha estat precisament aquesta; dóna tota la impressió que la Unió Europea ha reservat per a les economies del sud d’Europa una especialització productiva centrada en activitats de baix valor afegit com ho poden ser l’oci i el turisme, la construcció i l’immobiliari, el comerç, etc. Però aquesta especialització, a banda de ser de naturalesa molt fràgil ja que està sotmesa a vaivens conjunturals molt forts, determina un nivell salarial estructuralment baix. És a dir, aquest model productiu les “condemna” a mantenir els salaris baixos i a haver de buscar majors nivells de competitivitat baixant-los cada vegada més.

Per tant, més que reformes laborals justificades per aquesta necessitat permanent de perseguir augments de la competitivitat per la via de la devaluació salarial, calen polítiques industrials orientades a fer evolucionar les estructures productives de les economies com l’espanyola cap a activitats de major valor afegit. Seria d’esperar que aquesta transformació la impulsés la Unió Europea amb un augment substancial dels seu pressupost dedicat a finançar aquestes polítiques; però, si això no és així, i donada la trajectòria recent de la UE no s’espera que ho sigui almenys en el curt termini, és urgent que ho facin els estats europeus afectats, intensificant les activitats de R+D, les infraestructures sostenibles econòmicament i socialment, potenciant sectors estratègics com per exemple les energies renovables i subministrant la formació adient per aquestes polítiques i sectors. No és de rebut, per exemple, que Espanya segueixi dedicant a activitats de R+D –entre el sector privat i el sector públic en conjunt- un percentatge del PIB sensiblement inferior al compromís que té assumit des de fa ja uns anys amb les autoritats europees.


Albert PuigALBERT PUIG

Doctor en Economia. Director del Màster Universitari en Anàlisi de l’Entorn Econòmic de la UOC. Professor del Grau d’Economia dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).


 

About Economía y Empresa

Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) / Estudios de Economía y Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *