Més enllà de qui ha de pagar l’impost

ECONOMIA – Article publicat a 29 de Novembre de 2018.


En les últimes setmanes, diverses decisions preses per part del Tribunal Suprem, han generat un debat en el mon polític i en la societat en general, al voltant de qui ha de pagar l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats. Malgrat que aquesta controvèrsia ja fa temps que dura -hi ha diverses sentències relatives a la mateixa- dóna la impressió que fins ara era un impost poc conegut, inclús per la major part dels què l’havien pagat en alguna ocasió. Habitualment formava part del grup de “despeses” associades a l’adquisició d’un immoble que el comprador pagava sense fer-se massa preguntes.

 

L’impost va saltar a l’actualitat fa unes setmanes quan la sala tercera del Tribunal Suprem va modificar la seva jurisprudència anterior i va senyalar que qui hauria d’abonar l’impost sobre actes jurídics documentats en les escriptures públiques de préstec amb garantia hipotecària és l’entitat prestadora, no qui rep el préstec.

L’argument que van donar sembla coherent: és el prestador qui té interès en elevar la hipoteca a escriptura pública i ulterior inscripció, ja que només així podrà exercir l’acció executiva que se’n deriva. Aquest canvi d’interpretació allunyava a Espanya de la possibilitat de rebre una nova amonestació per part dels tribunals de la Unió Europea com a conseqüència de pràctiques que aquests consideren abusives (com per exemple, l’ús de les anomenades clàusules sol). Una altra qüestió, en la meva opinió molt més controvertida, és si aquest canvi de criteri havia de ser retroactiu o no, donat que en l’escenari previ els bancs no pagaven l’impost perquè la llei establia que el subjecte passiu era un altre i, per tant, no ha comès cap il·legalitat.

Però, per escàndol de molts, pocs dies després, els magistrats de la Sala de lo Contenciós – Administratiu del mateix Tribunal van fer marxa enrere i van acordar novament que fossin els prestataris el subjecte passiu d’aquest impost. Sembla que el govern de l’Estat ha entomat el tema i ha iniciat un procés de reforma legal per formalitzar definitivament que el subjecte passiu de l’impost sobre actes jurídics documentats ha de ser el prestador.

 

No obstant, la successió d’esdeveniments als què ens hem referit, ha fet emergir dues suspicàcies al voltant del sistema bancari; una primera, la sospita que el sistema bancari pot pressionar als diferents poders públics perquè aquests prenguin decisions en el seu favor; i una segona, la impressió que els bancs poden traslladar als clients la repercussió econòmica que suposaria que fossin ells el qui haguessin de pagar l’impost. No ha estat estrany escoltar aquests dies expressions de l’estil “passi el què passi, ho acabarem pagant nosaltres”.

Però això té diverses derivades que cal considerar:

  • La primera, i sota el meu punt de vista la més important, és que la percepció que els bancs són capaços de traslladar als clients, sense massa dificultats, els costos derivats d’un canvi en la normativa fiscal, posa de manifest que existeix en la consciència col·lectiva la visió que el poder dels bancs és il·limitat i que sigui el què sigui el què els afecti (per exemple, el seu rescat si es considera necessari per raons sistèmiques), podran espolsar-se les puces de sobre amb summa facilitat. Aquest estat col·lectiu de resignació cal trencar-lo, implementant mesures que garanteixin i evidenciïn la independència del poder polític i judicial envers els bancs i els poders econòmics en general; qualsevol altra cosa és una mala notícia per la Democràcia.
  • En segon lloc, i suposant que els bancs aconseguissin traslladar l’impacte que sobre ells genera el canvi de criteri, qui finalment pagarà l’impost no seran les mateixes persones que l’estaven pagant amb la interpretació anterior. Si el subjecte passiu de l’impost és qui compra un immoble, aquest és el pagador del mateix; si el subjecte passiu és el prestador i aquest aconsegueix  traslladar-ho als seus clients, aleshores seran aquests els pagadors “indirectes” de l’impost. Per tant, l’expressió “passi el què passi ho acabarem pagant nosaltres” no és del tot certa ja que aquest “nosaltres” no són les mateixes persones en un cas i en un altre i, per tant, no és una qüestió trivial.

I finalment, hi ha el perill que s’aprofiti aquest debat, com alguns ja han fet, per qüestionar la pròpia existència de l’impost. I avui és aquest i demà en serà un altre. Des de l’òptica del neoliberalisme, no hi ha més justificació dels impostos que el seu afany “recaptatori” ja que per aquesta corrent de pensament, els impostos només serveixen per engreixar a un sector públic que, per definició, és ineficient en la provisió de béns i serveis alhora que les polítiques redistributives s’encarreguen de distorsionar l’òptima assignació dels recursos que proporcionaria el mercat. Però si volem una societat cohesionada i socialment justa, el mecanisme més poderós que avui per avui tenim per aproximar-nos-hi segueix essent el manteniment d’un potent Estat del Benestar.

 


Albert PuigALBERT PUIG

Doctor en Economia. Director del Màster Universitari en Anàlisi de l’Entorn Econòmic de la UOC. Professor del Grau d’Economia dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

About Economía y Empresa

Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) / Estudios de Economía y Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada