El futur de les pensions a Espanya: Sudoku o Matrioixca?

ECONOMIA – Article publicat a 10 d’Abril de 2018.


La volatilització del fons de reserva de la seguretat social i l’evolució paupèrrima de les pensions mitjanes en els darrers quatre anys han fet a les generacions de cabell gris sortir al carrer, tocar a foc i engegar les alarmes sobre l’equilibri futur del sistema de pensions públiques. Res no sembla pressionar més als nostres responsables polítics que el malestar del col·lectiu de votants amb millors perspectives de creixement futur.


Ja portem una llarga temporada amb avisos freqüents sobre la sostenibilitat del sistema de pensions que han induït un conjunt de reformes en el marc de l’anomenat Pacte de Toledo. Totes aquestes reformes s’han fet, afirmen els seus responsables, per a garantir el futur de les pensions. Però després d’aquest afany reformador recurrent, la preocupació s’ha estès per la societat. Estan en perill les pensions?

En realitat, preveure els escenaris de futur no és un exercici extraordinàriament complex, ja que estrictament s’assenta en projeccions demogràfiques, estimacions macroeconòmiques i laborals i càlculs actuarials. Com tots sabem, la provisió pública de pensions es sustenta en un sistema de repartiment. És a dir, a cada moment les pensions es financen amb les cotitzacions que aporten els treballadors ocupats. Es tracta doncs d’un pacte social que té implícita una transferència de renda intergeneracional.

L’equilibri del sistema depèn en tot moment de la comparació entre els ingressos i les despeses. D’una banda, del nombre de cotitzants i de la cotització mitjana. De l’altra, del nombre de pensionistes i de la pensió mitjana. Per tant, els ingressos estan afectats per l’evolució de la productivitat, dels salaris i de les bases de cotització. Mentre que, al cantó de l’evolució de les despeses, molt hi tenen a dir l’import cotitzat i els anys de cotització, l’edat de jubilació efectiva i l’escenari demogràfic.

És precisament el factor demogràfic l’ase dels cops que ha fet cridar a sometent i justificar les reformes empreses. L’envelliment progressiu de la societat és una realitat comuna a les principals economies europees i, certament, l’escenari és més desfavorable en el cas espanyol, en raó del nostre particular baby boom dels anys 60. Les projeccions realitzades apunten que d’aquí vint anys, una quarta part de la població tindrà més de 67 anys i la relació entre jubilats i persones en edat laboral (taxa de dependència) passarà del 27 al 45%.

Raó suficient per emprendre millores en el sistema, que garanteixin el seu equilibri futur i així tractar de resoldre un sudoku d’elevada dificultat, ens diuen. Les modificacions però s’han introduït totes en l’àmbit de la despesa i orientades a un doble objectiu: que les pensions futures no siguin tan generoses com l’actual i que l’evolució de les pensions existents no sigui tan expansiva com en el passat. Les reformes de 2011 i 2013 apuntalen la viabilitat del sistema sota aquestes dues claus de volta.

D’aquesta manera, la primera reforma va incloure mesures com l’ampliació dels anys base per al càlcul de la pensió, l’augment en el temps de cotització necessari per a rebre la pensió completa o l’allargament de l’edat de jubilació, que apunten directament a reduir la pensió mitjana i els seus anys de cobrament. Per la seva part, la reforma més recent incorpora dues novetats, els índex de sostenibilitat i de revalorització, que impacten en la pensió inicial i en l’evolució de les pensions existents, respectivament.

A l’embat del factor demogràfic advers s’hi afegeixen com a justificacions addicionals que la taxa de substitució (la pensió inicial en comparació al darrer salari percebut) és superior al 80% mentre que als països del nostre entorn està per sota del 60%, que la jubilació efectiva es més primerenca o que l’esperança de vida a Espanya és més elevada. Les reformes aprovades apunten directament a un objectiu concret: mantenir en el temps l’import de les pensions a nivells de l’11-12% del PIB, similars als actuals. Òbviament, si sabem que el número de pensionistes augmentarà molt, la fita només s’assoleix reduint el valor relatiu de la pensió mitjana.

Les projeccions de futur ens indiquen que, sota els paràmetres aprovats, l’equilibri serà possible d’aquí a pocs anys i la sostenibilitat del sistema estarà plenament garantida, si bé a costa d’un preu socialment ocult: la pensió serà molt menys generosa que en el cas de les pensions vigents. L’any 2050 el valor de la pensió mitjana serà un 30% inferior a l’escenari previ a les reformes. En el moment de la jubilació, la pensió mitjana només representarà el 55-60% del darrer sou percebut. D’aquesta manera, el repte del sudoku transmuta en un joc de nines russes. Com a la matrioixca, cada any que nous pensionistes ingressen al sistema es trobaran amb una jubilació més mesquina, en comparació amb la contribució feta al sistema al llarg de tota la seva vida laboral.

Es fa corresponsables doncs als pensionistes de la seva renda futura. I aquí emergeixen els plans privats com a poció màgica del sistema. Però es fa tard amb la generació del baby boom i s’oblida que si el seu pes és molt inferior als països del nostre entorn és perquè la presència de plans d’empresa és molt limitada, els incentius fiscals són insuficients i, sobretot, que la capacitat d’estalvi depèn dels nivells de renda.

Malauradament, la consciència social només s’ha desvetllat en sofrir el col·lectiu actual de pensionistes els efectes del valor mínim aplicat al factor de revalorització (0,25%), en raó de la persistència del dèficit en el sistema. Però es desatén l’element més crític. Les reformes es troben en període de transició: l’ampliació de l’edat de jubilació i els anys de cotització necessaris per a la pensió màxima no seran del tot efectius fins el 2027, l’extensió en els anys mínims de cotització fins al 2022 i el factor de sostenibilitat fins al 2019. Encara que sembli mentida, el més calent encara és doncs a l’aigüera.

L’alerta general s’ha activat però en observar com el fons de reserva per a contingències de la Seguretat Social ha passat a millor vida, amb una davallada en picat des del màxim de 66.800 milions (any 2011) a la pràctica evaporació actual i amb un endeutament creixent (superior als 10.000 milions) per a cobrir el dèficit existent a la Seguretat Social. Precisament el fons s’havia constituït en temps de bonança per això: compensar els dèficits del sistema en èpoques més magres. Però la inconsistència rau en la seva fulminació en una època de fort creixement en el nombre d’afiliats al sistema.

Com és això possible? Certament, durant el darrer any el nombre de pensionistes ha augmentat (1,7%) com també ho ha fet la pensió mitjana (1,9%). Però l’augment de l’afiliació (3,4%) ha estat pràcticament suficient per a compensar-ho. El problema rau doncs en  la davallada intensa de la cotització mitjana. En part s’explica perquè lògicament abandonen el sistema treballadors que, al final de la seva vida laboral, tenien un bon salari i contribuïen amb cotitzacions elevades. Però sobretot perquè els nous cotitzants aporten mínimament al sistema en raó dels baixos salaris percebuts i de les bonificacions ofertes a alguns contractes de treball. La reforma laboral doncs ha perjudicat sensiblement l’equilibri del sistema. Deu anys més tard encara no hem assolit el nivell d’afiliació anterior a la crisi financera.

El problema principal de les autoritats econòmiques és la seva incapacitat per a gestionar adequadament el període transitori fins a que els efectes de les dures reformes aprovades es deixin sentir amb tota la seva plenitud. L’equilibri i la seva sostenibilitat pateixen també per altres disfuncions. D’una banda, relacionades amb la sobrecàrrega del sistema sobre les cotitzacions. Les pensions de jubilació representen avui el 75% de la despesa de la Seguretat Social. La resta, i per aquest ordre, són pensions de viduïtat, incapacitat permanent i orfandat. Tal vegada fora el moment de reconèixer el caràcter redistributiu de totes aquestes prestacions i entomar el seu finançament mitjançant els impostos generals. De l’altra, vinculades ingressos extraviats per l’elusió i evasió fiscals. Bé per la via directa de les cotitzacions o per la indirecta dels impostos generals, les estratègies d’optimització fiscal de grans fortunes i empreses transnacionals o de frau fiscal de persones físiques i jurídiques són, en un context de creixents desigualtat socials i pressió sobre el sistema de pensions, l’amenaça més gran per al futur de l’Estat del Benestar. Tal i com amb l’aigua salada, aquells que més consumeixen la riquesa també semblen ser els que més set en tenen…


Josep_Llados

JOSEP LLADÓS

Professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Expert en economia internacional, política econòmica, economia regional i urbana, sistemes d’innovació, hisendes territorials, models de negoci a internet i geografia econòmica.


About Economía y Empresa

Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) / Estudios de Economía y Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada