Economia post-COVID-19: Reestructuració o reconfiguració?

29 maig, 2020 economia-post-covid-19

Aprendre sense pensar és feina perduda,

pensar sense aprendre és perillós

Confuci (551-479 aC): Els analectes de Confuci, llibre 2, pàg. 15.

Xoc extern amb efectes desiguals, coneguts i desconeguts

Durant les darreres setmanes, la investigació econòmica ha fet grans esforços per a concretar moltes de les múltiples dimensions de la crisi econòmica iniciada amb la pandèmia de la COVID-19. Tot i les limitacions de molts d’aquests exercicis analítics, amb la majoria d’investigacions amb dades incompletes, simulades o previstes, ja es poden començar a treure tot un conjunt de conclusions inicials que, a banda de mesurar la “magnitud de la patacada”, comencem a donar senyals de cap a on cal orientar el camí de la recuperació.

La primera idea important que cal destacar sobre els efectes econòmics de la pandèmia és que ens trobem davant d’un xoc simètric, però amb efectes desiguals. Els efectes sobre la salut pública i els sistemes de salut, les repercussions del confinament, la mobilitat restringida o la crisi de confiança formen part d’un xoc extern inicial (no derivat inicialment del comportament econòmic dels agents econòmics) que, en més o menys mesura, més o menys ràpidament, incidirà negativament sobre l’activitat econòmica de tots els països del món.

Però, més enllà dels orígens externs i que afecten a tothom, les repercussions econòmiques de la pandèmia són desiguals. La crisi econòmica genera efectes diferenciats per països i territoris, empreses i persones. Alguns d’aquests efectes diferencials són ben coneguts i, per tant, l’aparell formal de l’economia els té ben “controlats” i sap quines són les respostes que cal incentivar des de la política econòmica per a minimitzar els seus efectes. Tanmateix, la investigació també està posant de relleu tot un conjunt d’efectes desiguals nous, als que caldrà prestar molta atenció perquè, precisament per la seva novetat, no tenim encara prou aparell econòmic per entendre’ls bé i, el més important, polítiques econòmiques contrastades per afrontar-los.

Efectes coneguts: recuperació depenent de les cadenes globals de valor i de l’estructura d’empreses i persones

Una primera manera de copsar efectes desiguals coneguts és a través de les previsions sobre la magnitud de la crisi econòmica i la posterior recuperació. A la figura 1, es presenten les estimacions sobre el PIB per àrees geogràfiques al món en el trienni 2019-2021. Seguint aquestes estimacions, s’espera que el PIB mundial caigui un -3,0% el 2020, per a recuperar-se substancialment l’any vinent, amb un gran creixement esperat del 5,8%. Amb tot i això, el detall d’àrees geogràfiques ens posa en relleu que als països rics la magnitud esperada de la recuperació per al 2021 no eixugarà la contracció de l’activitat del 2020. De fet, tant als EUA com a l’àrea de l’euro el balanç del bienni 2020-2021 serà clarament negatiu. En canvi, per als països en desenvolupament, especialment a Àsia, s’espera un balanç positiu i que liderin la recuperació econòmica mundial post-COVID-19.

Figura 1. Previsions de creixement del PIB mundial. 2019-2021

Font: IMF World Economic Outlook 2020 (April).

Entre els elements coneguts de la recuperació desigual, durant les darreres setmanes la investigació econòmica ha aportat noves evidències. En primer lloc, cal esperar que la recuperació depengui de les cadenes globals de valor de cada sector d’activitat. Els sectors d’activitat amb cadenes globals entre països mes colpejats per la crisi sanitària i/o econòmica trigaran més en recuperar-se que els sectors d’activitat amb cadenes de valor menys castigades. A la figura 2 es presenten les interconnexions globals en dos sectors d’activitat, el tèxtil i el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). En funció dels nodes i l’estructura de les xarxes, la recuperació serà més o menys ràpida i intensa.

Figura 2. Cadenes globals de valor (“hubs” interconnectats en la cadena mundial d’aprovisionaments)

Tèxtil

Tecnologies Informació i Comunicació (TIC)

Font: Baldwin, R., Weder di Mauro B. (Eds.). Economics in the Time of COVID-19. London: CEPR.

De la mateixa manera, la primera evidència disponible també ens posa en relleu que la crisi econòmica està colpejant amb més intensitat els trams més dèbils de l’estructura empresarial i ocupacional. És a dir, a les petites i mitjanes empreses, i a les persones amb menys ingressos salarials, generalment menys qualificades. A la figura 3 es representen els canvis (pèrdues) de lloc de treball als EUA entre el 15 de febrer i l’11 d’abril en funció de la mida de les empreses i del quintil de distribució salarial. Les grans corporacions i els assalariats del tram superior de la distribució han estat els menys colpejats per la destrucció de llocs de treball arran de la crisi econòmica vinculada amb la pandèmia de la COVID-19. Aquesta és una situació coneguda, i per la qual, l’economia té resposta política adequada. Capitalitzar i protegir els trams empresarials i de persones més perjudicats.

Figura 3. Destrucció d’ocupació als EUA en funció del tamany de les empreses i la distribució salarial

                         Dimensió empresa                                         

Distribució salari

Font: Cajner, T. et al. (2020). The US labour market during the beginning of the pandemic recession. NBER Working Paper, nº 27150.

En sintonia amb l’anterior, la investigació recent també ha posat de relleu que la crisi actual també és una crisi d’assignació, en especial d’assignació de treball. Les primeres informacions relatives als EUA ens informen que prop d’una tercera part del treball perdut durant la crisi ja no es recuperarà (taula 1). Les empreses no tenen intenció de tornar a contractar al voltant d’una tercera part del treball que han acomiadat durant la crisi.

Per tant, una de les tendències detectades per la investigació econòmica durant la crisi encaixa amb l’evidència ja obtinguda abans de la crisi: el món s’enfronta a un problema global de treball. La globalització primer, la digitalització i l’automatització després, i la crisi econòmica de la COVID-19 en última instància reforcen un repte que ve de lluny: com crear nous llocs de treball flexibles, estables i de qualitat, que compensin la massiva pèrdua o la precarització de llocs de treball de menys qualificació, com a resultat de la globalització, la digitalització i la crisi de la COVID-19? Sense dubte, aquesta és la gran pregunta dels pròxims anys. I això implica fer-se un conjunt de preguntes derivades. Quina generació de valor? Quines relacions econòmiques? Quines capacitats i competències? Quin contracte social? Quin contracte ambiental? I, quina política pública? Pel que veurem a continuació, les receptes antigues, el que coneixem fins avui en dia, ens serà d’utilitat però no serà en cap cas definitiu. Nova normalitat, nova economia.

Taula 1. Contractacions i acomiadaments als EUA

Font: Barrero, J.M., Bloom, N., Davis, S.J. (2020). COVID-19 is also a reallocation shock. NBER Working Paper, nº 27137.

Efectes desconeguts: l’acceleració del temps i del cicle econòmic a la transformació digital

Acabem de constatar que l’evidència econòmica recent ens ha posat de relleu que la sortida de la crisi dependrà de les cadenes globals de valor i de la capacitat dels països per a capitalitzar i protegir a les parts més febles del sistema econòmic: les PIMES i les persones de menys qualificació o amb treballs menys protegits. Però, aquesta no serà tota la història de la recuperació. L’evidència recent també ens posa sobre la taula, magnituds i efectes nous, els quals l’economia haurà d’aprendre a tractar i a modelar. Un d’aquests primers efectes és l’acceleració del temps econòmic. Les primeres vuit setmanes de crisi als EUA s’han emportat gairebé una quarta part del teixit laboral del país. Aquesta magnitud de destrucció de llocs de treball és incomparable amb cap altra crisi econòmica coneguda fins al moment, al menys des de que es té informació fiable després de la segona guerra mundial. A tall d’exemple, la crisi econòmica on es va perdre més ocupació als EUA durant els primers tres mesos de recessió va ser la crisi del 1948. Però, la pèrdua de llocs de treball no va arribar al 2%.

De fet, i com es pot comprovar a la taula 2, tots els registres històrics negatius de pèrdua i velocitat de pèrdua de llocs de treball han quedat més que superats. Durant la crisi de la COVID-19, i en menys de tres mesos, s’han assolit rècords històrics de deteriorament del mercat de treball, augments de la taxa d’atur i, a més, aquest deteriorament s’ha realitzat amb una velocitat temporal insòlitament i històrica ràpida. No hi ha comparació possible entre la velocitat de deteriorament del treball en la crisi actual i el que ha succeït en altres crisis econòmiques.  

Taula 2. Caigudes de l’ocupació a les recessions dels EUA

Font: Cajner, T. et al. (2020). The US labour market during the beginning of the pandemic recession. NBER Working Paper, nº.27150.

Bona part d’aquest deteriorament accelerat s’explica per l’aturada econòmica i per la restricció de mobilitat sense precedents impulsades pels governs amb l’objectiu de prevenir una escalada de defuncions i el col·lapse dels sistemes sanitaris. Però, sense dubte, les condicions de flexibilitat que s’han instaurat als darrers anys a les empreses, així com als fluxos de treball i a les relacions laborals, han jugat també un paper accelerador del temps i del cicle econòmic.

De fet, només cal donar un cop d’ull a la dinàmica de la pèrdua d’ocupació per sectors d’activitat (figura 4) per veure que aquells sectors d’activitat que s’han mostrat més flexibles per a instaurar pràctiques remotes de treball i producció, i per a realitzar pràctiques remotes d’assistència a la demanda, són les que han patit menys els efectes de la crisi. Per contra, els sectors amb activitats més dependents de la presencialitat, i menys flexibles a l’hora d’instaurar treball i vendes en remot, han estat els més castigats per la manca de mobilitat i l’aturada econòmica presencial.

A la figura 4 es destaquen els codis d’activitat del grup 70, corresponents a les activitats de turisme i d’hoteleria, les activitats amb més pèrdues de llocs de treball als EUA (amb taxes de caiguda del treball remunerat properes al 45%). Però, la manca de flexibilitat a l’hora d’instaurar activitats en remot també ha castigat al comerç i transport (17,7%), la construcció (14,5%), l’educació i els serveis de salut (13,4%) i la indústria manufacturera (11,8%). En canvi, altres activitats, molt més digitalitzades i amb elevades possibilitats de virtualitzar treball o relacions comercials, com els serveis a les empreses, les finances, o els serveis tecnològics i d’informació han resistit molt millor l’embat de destrucció d’ocupació.

Figura 4. Treball remot des de casa i pèrdues d’ocupació per sectors d’activitat als EUA

Font: Cajner, T. et al. (2020). The US labour market during the beginning of the pandemic recession. NBER Working Paper, nº 27150.

Digitalització i crisi econòmica: predicció a les cues

Així doncs, tot semblaria indicar que la capacitat que tinguin les economies per a “remotitzar” la seva activitat esdevindrà clau per a tenir una crisi econòmica menys severa i per a una recuperació més sòlida. Aquesta és, precisament, la idea que he volgut contrastar a continuació. Per a fer-ho, he estudiat la vinculació entre la contracció prevista del PIB a les principals economies del món (economies avançades en nomenclatura FMI) i el seu nivell de preparació (readiness) per a fer front a la transformació digital (figura 5). El supòsit bàsic de la idea és que el conjunt de capacitats necessàries per a utilitzar les tecnologies digitals és clau per a tenir un teixit productiu i de treball flexible i capaç de combinar eficientment activitats presencials i en remot/virtuals.

Les dades de caiguda del PIB han estat extretes de les previsions del World Economic Outlook de l’FMI publicades el mes d’abril del 2020. Les dades del Digital Readiness Index (DRI) han estat extretes de l’accés obert que CISCO dona a la seva pàgina Web. A diferència d’altres indicadors, el DRI ens informa sobre el nivell de preparació dels països per a la transformació digital, a través d’un indicador compost que aglutina 7 dimensions de la transformació digital: necessitats bàsiques, inversió empresarial i pública, facilitat per als negocis, capital humà, entorn emprenedor, adopció de tecnologia i infraestructures tecnològiques. A més, al report de presentació de resultats del 2019 s’informa sobre els indicadors individuals que s’incorporen a cada dimensió.

Figura 5. Crisi econòmica i digitalització a les economies avançades del món

Notes: En columna, color blau, i escala esquerra; l’estimació de l’FMI sobre la taxa de caiguda del PIB a les economies avançades del món durant l’any 2020. En línia, color vermell i escala dreta; el valor conjunt (punts) del Digital Readiness Index de CISCO corresponent a l’any 2019

Font: Elaboració pròpia.

De l’observació de la figura 5 es desprèn que, si bé no es pot derivar una tendència uniforme que associï més preparació digital amb menys caiguda del PIB, sí que mirem la figura per trams es poden obtenir algunes conclusions importants. Primer, i observant el tram esquerre de la figura, es dedueix que els països amb una contracció de l’activitat més acusada el 2020, com Itàlia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Portugal o Espanya, se situen entre els països avançats amb menys preparació per a la transformació digital. Segon, i si observem el tram dret de la figura, es dedueix que alguns dels països amb més preparació digital, com Singapur, Luxemburg, Suïssa o els EUA estan entre els països amb menys contracció de l’activitat. I tercer, i si mirem el tram central de la contracció del PIB, no s’aprecia una tendència clara en la preparació digital.

Així doncs, es pot inferir que la capacitació digital funciona com a predictor de la crisi econòmica per les cues, és a dir, per explicar les caigudes del PIB més i menys extremes. En altres paraules, la digitalització (preparació digital) seria rellevant com a mecanisme complementari per a explicar els extrems de la recessió. En aquelles economies menys digitalment capacitades, la digitalització actuaria com a complement negatiu de la caiguda del PIB. En canvi, en aquelles economies digitalment més capacitades, la digitalització actuaria com a complement mitigador de la contracció de l’activitat. Per últim, en aquelles economies en situació intermèdia pel que fa a la seva capacitació digital, l’efecte de la digitalització sobre la magnitud de la crisi econòmica no seria rellevant.

Capacitats dinàmiques, digitalització i recuperació econòmica: reconfiguració o reestructuració?

Durant els darrers anys, i en el context de creixent incertesa i pressió competitiva global, les empreses i les organitzacions s’han adonat de la rellevància estratègica dels seus recursos i capacitats dinàmiques. Les capacitats dinàmiques són capacitats d’ordre superior que s’utilitzen per a detectar (captació de futurs desconeguts), prendre avantatge (aprofitar recursos valuosos) i transformar (canviar continuadament) l’activitat econòmica. La teoria de les capacitats dinàmiques les descriu com a capacitats d’ordre superior que ajuden a crear, reconfigurar i aprofitar els recursos i capacitats de les organitzacions. Per tant, és possible definir les capacitats dinàmiques com la capacitat de les empreses o les organitzacions per a integrar, construir i reconfigurar competències internes i externes amb l’objectiu d’abordar entorns que canvien ràpidament. En conseqüència, les capacitats dinàmiques reflecteixen la preparació d’una empresa o d’una organització per a aconseguir noves i innovadores formes d’avantatge competitiu donades les dependències del camí i les posicions del mercat. Segons les capacitats dinàmiques les empreses/organitzacions aconsegueixen avantatges competitius a través de l’aprenentatge i el suport de l’experimentació, la recombinació de recursos, el creixement en nous productes i la transformació del sistema existent de producció. Les capacitats dinàmiques inclouen habilitats, processos, procediments, estructures organitzatives, regles de decisió i disciplines que donen suport a la detecció, explotació i reconfiguració de capacitats.

Des d’un punt de vista estratègic, la teoria de les capacitats dinàmiques s’ha revelat de molta utilitat per a detectar els factors que expliquen l’èxit competitiu de les empreses o les organitzacions. En aquest context, la investigació sobre la transformació digital ha posat de relleu en sobrades ocasions que, per a maximitzar els seus retorns, la inversió i l’ús d’actius, xarxes i plataformes digitals ha de mobilitzar tot un conjunt de capacitats dinàmiques, entre altres, l’aprenentatge continuat dels agents econòmics, el redisseny i la reorganització de l’activitat, i la innovació dels esquemes organitzatius i dels processos d’activitat o de negoci. Però, quin tipus de redisseny o de reorganització és més eficaç per a maximitzar els efectes de la transformació digital? Aquesta serà una pregunta clau de cara als propers mesos. Si la profunditat i l’acceleració de la recuperació post-COVID-19 depèn de la profunditat d’adopció de la transformació digital per part d’economies i d’organitzacions, i si l’optimització dels retorns de la digitalització depenen de com es reorganitza l’activitat, cal encertar plenament en la forma de la reorganització que necessiten les economies i les empreses. La magnitud de la recuperació està en joc.

La reorganització pot prendre dues formes bàsiques: la reestructuració i la reconfiguració. La reestructuració implica canvis en els principis fonamentals del disseny organitzatiu. La reconfiguració, descrita sovint com a “pegat” o canvi d’estatus, es refereix als canvis d’unitats, dins però dels principis organitzatius existents. Les reestructuracions impliquen un canvi generalitzat perquè involucren transformacions dels principis, les normes i cultura de funcionament de les organitzacions, mentre que les reconfiguracions, més vinculades amb l’evolució continua, semblen particularment adequades per l’adaptació a entorns dinàmics, quan les reestructuracions són massa episòdiques per igualar el ritme constant de canvis en l’entorn de l’organització. Per tant, aquestes dues formes de reorganització persegueixen els beneficis del canvi organitzatiu de manera diferent: la reestructuració a través d’una reorganització generalitzada però menys freqüent, i la reconfiguració a través d’una reorganització més continua però d’abast menys ampli. Així doncs, la reestructuració estaria vinculada amb formes d’innovació organitzativa més radical i puntal, mentre que la reconfiguració esdevindria a través de pràctiques d’innovació organitzativa més incrementals i continuades.

I quina és la millor manera d’adoptar la transformació digital per afrontar la recuperació post-COVID-19? Reestructurem o reconfigurem? Cada organització o empresa disposa d’unes capacitats dinàmiques específiques per a mobilitzar i es fa difícil donar una resposta generalitzada. Però, en el cas general de l’economia catalana o espanyola, la resposta més adequada estaria vinculada amb el paquet reorganitzatiu complet. Cal reestructurar per adaptar els principis, estratègies, cultures i normes de les nostres empreses i organitzacions al procés de transformació digital, cosa que inclou especialment la capacitació d’empresaris i treballadors a més d’una profunda reorganització de les formes d’organització del treball i la producció. I, cal reconfigurar perquè, una vegada digitalitzades, les empreses i les organitzacions necessiten innovar continuadament per adaptar-se a les condicions de l’entorn. La innovació incremental dins de la innovació radical. Molt lluny de la realitat. Tenim feina.

Sobre l'autor

Catedràtic d’Economia i Director del Grup d’Investigació Interdisciplinària sobre les TIC (i2TIC) als Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Comentaris

Deixa un comentari