De tebis i temperats

9 Març, 2020 de tibios y templados jefe

La nostra alçada no es mesura en els moments de confort, sinó en els de canvi i controvèrsia. Martin Luther King

Feia temps que no coincidia amb ella prenent cafè. Sempre va ser molt mesurada en aquests relajos quotidians. Em va estranyar i per això li vaig dir a manera de salutació:

-Què tal? Quant de temps sense veure’t!

-Sí. He pensat que em vindria bé un cafè abans de començar la jornada.

Avui tenia aquesta cara d’avorriment pròpia dels resignats. En si mateix, era enèrgica i disciplinada; a més de discreta. Per això em va estranyar quan em va preguntar:

Tu què opines del meu cap?

Em va deixar una mica descol·locat. Volia respondre, però sabia que no era persona que es prestés a la remor, a l’acudit i la maledicència. Per això, mesuradament vaig respondre:

-Sembla bona persona.

-Ja, ja. Però t’he preguntat què opines d’ell com a cap.


Si he de dir la veritat, sempre em va semblar una persona tèbia. Si, d’aquestes que “no es mullen” en els temes clau i els agrada quedar bé amb tothom. Però clar, això no ho havia de dir a la primera. Per sortir de el pas, li responc:

-A mi em sembla una persona bastant mesurada

-Mesurada? No ho havia vist jo així.

Vista la seva cara de contrarietat amb la meva resposta m’ha fet suposar que ella, a la manca de posicionament del seu cap no en diria moderació. Sospito, però és només això, una sospita, que pensarà que el seu és eludir prendre decisions compromeses i no assumir les conseqüències que provoca la seva falta de determinació. Per això, afegeixo:

-Encara que crec que una miqueta més de temperament li vindria molt bé.

-I tant: una mica més de temperament, un altre tant de compromís; i, posats a demanar, més responsabilitat i menys fugir d’estudi davant els problemes.

Jo, no és que sigui molt donat a això de fer “picada de l’absent”, però, per no desaprofitar l’oportunitat de fer safareig, li vaig preguntar:

-Vols dir que és tou, però àgil retirant-se d’estudi quan procedeix?

Ara la sorpresa és ella. No s’ho esperava tan directe i vulgaritzat.

-Potser no sigui tant -es disculpa-, encara que sí que crec que el que ell anomena temprança a mi em sembla tebiesa; on la seva moderació s’assembla més a un navegar entre dues aigües que a defensar la seva posició amb bones arts i millors maneres.

-Però, -va animar a seguir parlant-, és sobri i contingut en les seves expressions.

-No, no. On tu veus sobrietat, només hi ha covardia oportunista i on aprecies moderació només és falta de compromís.

Estic per confirmar-li que el seu cap és més un postmodern poruc que exerceix de funambulista de circumstàncies que un geni aprofitador d’oportunitats. Però evito aquest acte de sinceritat cruel i prefereixo que gaudeixi del seu cafè. He fet bé? Tu, què hauries fet?

Sobre l'autor

Soci director de TDSystem i Professor Col·laborador al programa Executive MBA dels estudis d'Economia i Empresa de la UOC

Comentaris

Deixa un comentari