Deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers

29 setembre, 2018

ECONOMIA – Article publicat a 29 de Setembre de 2018.


El 15 de setembre va fer deu anys que es va enfonsar un dels majors bancs d’inversió del món, Lehman Brothers, fet que va suposar la major fallida de la història dels Estats Units i possiblement del capitalisme, amb uns deutes -passius- per valor de més de 600.000 milions de dòlars, una quantitat una mica superior a la meitat del Producte Interior Brut d’Espanya.


Però la caiguda de Lehman Brothers no va ser només excepcional per la seva dimensió sinó, sobretot, perquè va ser l’únic banc al que es va deixar caure. S’ha parlat i escrit molt sobre el per què es va permetre que aquesta entitat es despenyés. La teoria que sembla més solvent és que Lehman va intentar pressionar a les autoritats nord-americanes perquè el Tresor nord-americà garantís part del seu deute i així fer més atractiva la seva adquisició a inversors estrangers, i alhora treure un millor preu per acció per als socis de l’entitat. Però la Reserva Federal no va cedir.

En les setmanes anteriors a la fallida, tant Lehman Brothers com Merrill Lynch havien tractat de recapitalitzar-se degut a la seva delicada situació financera (actius il·líquids, escassos fons propis, elevat apalancament) però ni les ampliacions de capital ni la venda d’alguns actius van donar els resultats esperats, de manera que a l’agost de 2008, Lehman va deixar de buscar una recapitalització i va passar a oferir la venda del 50% de l’entitat a bancs estrangers, especialment el Korea Development Bank i el China’s Citic Securities). Posteriorment, a principis de setembre, buscava ja un comprador per la totalitat de l’entitat. Els rumors de negociacions implicaven a tots els grans, Bank of America, JP Morgan, Goldman Sachs,…

No obstant això, davant la negativa de la FED de cedir a les peticions i pressions de Lehman Brothers, cap d’elles es va decidir, i el 15 de Setembre, el mateix dia en què Merrill Lynch si que va poder anunciar la seva venda a Bank of America, Lehman Brothers declarava seva fallida.

I llavors va arribar el caos: la fallida de Lehman Brothers amenaçava amb arrossegar a l’economia mundial a un col·lapse financer global, com així ho va reconèixer el mateix Ben Bernanke, president de la Reserva Federal dels Estats Units en aquells moments.

El pànic financer mundial generat per la caiguda del banc d’inversions va ser ràpidament temperat amb la intervenció dels governs. Amb l’excusa de protegir els estalviadors, els governs van decidir intervenir i desenvolupar un enorme pla de salvament de les entitats bancàries privades i dels seus accionistes. Així, altres entitats financeres amb similars problemes dels de Lehman Brothers van ser salvades, com per exemple l’asseguradora AIG, tan sols tres setmanes després de la fallida de Lehman. En la majoria dels casos el salvament es va fer a través de la compra per part d’una altra entitat, compres “finançades” majoritàriament amb diners públics.

Aquesta cadena de salvaments, que també va tenir lloc a Europa, va derivar en un procés de concentració i oligopolització del negoci bancari, però no en la resolució dels riscos, els quals segueixen amenaçant al sistema financer. Els mateixos bancs que van ser salvats gràcies a la intervenció pública segueixen supervisats per les mateixes agències que els qualificaven amb elevades notes i operant amb similars fragilitats a les de 2008. Encara més, avui ho fan amb major seguretat ja que estan convençuts que no tornarà a deixar-se caure a un gegant sense rescatar-lo, donat el previsible desastre que això ocasionaria.

Per això, mentre els reguladors van indicar als bancs que retinguessin més capital per contrarestar els riscos que prenien, s’ha fet poc per regular l’expansió del sistema bancari opac. Així, es segueix facilitant l’apalancament i les possibilitats d’operar fora dels controls i la supervisió de les autoritats, com passa per exemple amb els productes financers derivats, el volum dels quals es calcula que supera en deu vegades el PIB mundial.

Alhora, en fer més segurs els bancs occidentals, el risc s’ha desplaçat cap als mercats emergents, els quals han augmentat espectacularment els seus nivells d’endeutament extern, fet que es troba en el origen de les recents inestabilitats econòmiques viscudes a Turquia i Argentina. En síntesi, el risc es manté, només que s’ha fet menys visible i s’ha dispersat geogràficament.

És urgent, doncs, prendre mesures per gestionar millor el sistema financer mundial, altament globalitzat, allunyant-lo de que ho facin els especuladors dels “autoregulats” mercats globals de capital. Cal regular, democràticament, els fluxos de capital transfronterers, els tipus de canvi, la creació de crèdit i els tipus d’interès per poder canalitzar la creació de crèdit cap a l’activitat productiva i no especulativa. En cas contrari, se seguiran inflant bombolles de volums impagables de deute, seguirà sent inassequible demanar préstecs per a inversions productives a llarg termini i seguiran estant a l’ordre del dia les volatilitats i les inestabilitats financeres. Tampoc estaria de més ni seria cap destorb la presència d’algun tipus de banca pública, sobretot tenint en compte que la xarxa de seguretat als bancs privats la proporciona els diners dels contribuents.

(Visited 61 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor de Política Econòmica i Economia Mundial dels Estudis d'Economia i Empresa i director del Màster Universitari en Anàlisi Econòmica de la UOC
Comentaris
Deixa un comentari